Descripció

L'etimologia popular fa derivar el nom de «vint graons» en referència al Pas de l'Escala que separa la serra de Vingrau de la d'Espirà. Més probable, però, és que derivi d'un nom de persona germànic Winigaud, o bé encara, que pugui ser relacionat amb el vi («el grau dels vins»). La parla de Vingrau és un occità parcialment catalanitzat, de manera que en resulta un parlar híbrid com el capcinès, tot i que la catalanització no sigui tan marcada.

Les coves del terme

Anomenades cauna, com a tots els pobles veïns, cap d'elles no arriba al nivell de troballes de la veïna Cauna de l'Aragó, de Talteüll, però sí que s'hi han fet diverses troballes, prova evident de la seva ocupació humana anys enrere (la mateixa Cauna de l'Aragó és a prop del límit termenal entre els dos pobles). Al nord del terme de Vingrau hi ha la Cauna de les Conques, on es va trobar un hàbitat del magdalenià, a la del Casquet, prop i al nord del poble, un arpó fet amb banya de ren, a la dels Castanyers, material sobretot del bronze antic.

Prehistòria
A Vingrau es va trobar un cap d'arpó que és l'únic objecte mobiliari ornamentat pertanyent a la prehistòria de tota la Catalunya del Nord.

Edat mitjana
La vila va ser a l'Edat Mitjana un feu de l'Abadia de Fontfreda, com ho proven documents del 1260 i del 1512. Des del primer moment, Vingrau va pertànyer, amb Talteüll, al bisbat de Narbona (no fou fins a la Revolució Francesa que es va produir el canvi d'adscripció eclesiàstica.Tot i que en principi devia ser possessió d'Oliba Cabreta, la primera notícia que se'n té és del 1011, quan el comte de Besalú Bernat Tallaferro en fa donació al seu fill Guillem, tot i que més tard fou traspassat als Vernet. Tot i la dependència eclesiàstica lligava Vingrau a Fontfreda, també hi tenia alous el monestir de la Grassa. El 1260 els Vernet es venien les seves possessions, i el senyoriu, de Vingrau, a l'abadia de Fontfreda.

Edat Moderna
Al llarg de la història, la peculiar situació geogràfica de Vingrau ha fet que no fos gaires vegades escenari de pas d'exèrcits ni de batalles; ara bé, els vingrauencs participaren molt activament en la defensa del Castell d'Òpol el segle xiv. No fou fins al segle XVII que el poble patí l'acció directa de la guerra: el 1639, l'endemà de la presa de Talteüll, el príncep de Condé i el mariscal de Schömberg celebraren consell de guerra a Vingrau. Dos anys més tard, els francesos que assetjaven Perpinyà feren saqueigs a Vingrau per tal de proveir-se d'aliments.

Edat Contemporània
A partir del 1990, Vingrau visqué una encesa polèmica entre gran part de la població, amb l'alcalde Claude Bazinet a favor, contra el projecte de l'empresa minera Omya que volia fer al municipi una pedrera de marbre blanc. El conflicte s'allargà durant anys, amb vagues de fam i intervencions de la policia, dels jutjats i de ministeris de París.