Reiners (Llibre Blanc de Catalunya Nord)

Edat mitjana 

Pel que fa a l'alta edat mitjana, han deixat algunes traces a Reiners de primer els visigots i després els musulmans. L'època carolíngia represneta el principi de l'expansió agrícola. Des de darreries del segle VIII apareixen a tot el Vallespir petits nuclis de població procedents del sud, empesos per la conquesta musulmans. Abans del 817 es va crear el primer monestir d'Arles als antics Banys Romans. El primer esment de Reiners data del 998, en l'acta de donació d'una vinya in Rionigro estremaris al monestir de Santa Maria d'Arles. El Vallespir formava part en aquell moment del Comtat de Besalú, i el monestir d'Arles era una peça clau del comtat al nord de la carena pirinenca. El 1011 una butlla del papa Sergi IV confirma l'existència de dos masos pertanyents a Arles in Rivo nigro.

El castell de Reiners va ser construït probablement al segle xi (avui dia no en queda res). L'església de Sant Vicenç de Reiners in locum Reinensis està documentada des del 1027. L'any 1108 està documentat un senyor de Reiners: Pere Guillem de Reiners fa de testimoni a favor del monestir d'Arles en un plet, i el tornem a trobar el 1119. El 1111, el Comtat de Besalú es va integrar en els dominis dels Comtes de Barcelona, amb la senyoria de Reiners inclosa.

Al segle xiii, el Vallespir depenia del Comtat de Barcelona i rei d'Aragó Jaume I, i Reiners pertanyia als Serrallonga-Cabrenys, vassalls del vescomte de Castellnou. Es construïren nombrosos masos a prop de les fonts i dels cursos d'aigua. En el seu entorn s'explotaren horts, camps, boscos, prats, oliverars i vinyes. A la vora del Tec, de la Ribera Ampla, de la de Vallera i de la de la Palmera hi havia molins per tal de produir farina. La població augmentà, i a finals d'aquell segle estan dcoumentats més de 70 masos. A la primera meitat del XIV començà un període de crisi, resultat de males collites, famines i epidèmies de pesta, amb la conseqüència d'una disminució de la població. Molts masos van ser abandonats, de manera que a finals d'aquell segle només en quedaven 14, en el territori de Reiners. En aquell moment el senyoriu havia passat als vescomtes de Rocabertí en haver-se casat l'hereva de Reiners, Beatriu de Serrallonga, amb el vescomte.

El segle XIV Bernat Hug de Rocabertí vengué el senyoriu de Reiners a Eulàlia Jordà, filla del jurisconsult perpinyanenc Bernat Jordà. Casada amb Bernat Albert, l'aportà al patrimoni d'aquesta família emergent del Perpinyà del darrer segle de l'Edat Mitjana. Just a finals del segle XV passà a mans d'una altra família burgesa perpinyanenca, els Ros, que es mantingueren com a senyors de Reiners tot al llarg de l'Edat Moderna.

Edat Moderna 

A partir del segle xvi es va donar una repoblació del territori, amb persones vingudes dels pobles veïns de l'Alt Vallespir, però sobretot d'occitans, amb la qual cosa va començar un nou període de prosperitat. Alexis d'Albert, senyor del lloc, va fer construir el 1600 una forja (origen de la Forja de Reiners). El 1659, el Tractat dels Pirineus lligà el nord de Catalunya, on és Reiners, a Regne de França. La resistència antifrancesa al Vallespir va estar marcada per les revoltes dels Angelets contra el nou impost de la sal. Els "Angelets" trobaven sovint refugi en els masos de la muntanya.

Després de les guerres i les crisis del segle xvii, el XVIII conegué una nova i llarga recuperació. Un edicte del 1700 imposà el francès en els documents públics i judicials. El 1702, un notari de Ceret va intentar, sense aconseguir-ho, de redactar en francès un inventari de propietat a Reiners. Malgrat el progrés del francès administratiu durant el segle xviii, el català va continuar essent la llengua escrita de l'ús privat, fins a començaments del XIX.

Foren senyors de Reiners al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII els Ros; poc abans de la Revolució Francesa consta com a senyor del lloc Senén de Ros, baró de Cabrenys i comte de Sant Feliu d'Amunt i d'Avall.

Edat Contemporània

Just després de la Revolució Francesa es va crear la comuna de Reiners, formada per l'associació de les parròquies de Sant Vicenç de Reiners i de Santa Maria del Vilar. El resultat fou una comuna amb una forma irregular i d'hàbitat bàsicament dispers.

Els anys següents, les monarquies europees van prendre posició contra la França. L'abril del 1793, els reialistes espanyols van envair el territori per tal de lluitar contra la República. Es van donar diverses batalles en territori de Reiners entre els francesos i les tropes del general espanyol Antonio Ricardos, ajudades per una part de la població vallespirenca, que es va manifestar sensible al prestigi del clergat refractari a la revolució i al pes de les tradicions i dels lligams naturals amb la resta de Catalunya.

Després d'aquest inici de l'Edat Contemporània, el primer terç del segle xix, Reiners va viure una nova creixença demogràfica gràcies a les aportacions d'habitants vinguts dels poble veïns, sobretot de l'Alt Vallespir, en un moviment general de reflux que començava a dibuixar-se des de la muntanya cap a les terres menys desavinents del baix Vallespir i de la plana del Rosselló.

El 1825, una pista estreta relligava Ceret i Arles. Les comunicacions es feien principalment a peu i amb mules, i els cursos d'aigua es travessaven a gual. La carretera actual data del 1840, època en la qual la reina Amélie, muller de Louis-Philippe, rei de França, sanava el seu reumatisme als Banys d'Arles, més tard batejats oficialment en honor seu Amélie-les-Bains.

El 1861 es va viure la inauguració del canal de rec dels Banys d'Arles - Reiners - Ceret - Morellàs - Sant Joan de Pladecorts, que va permetre el rec d'una zona important de la riba dreta del Tec. La situació econòmica era bona, en aquesta època. El 1876 es va començar a explotar una mina de talc, i una fàbrica de calç es va obrir el 1888. La mina va continuar en explotació fins al 1975.

El 1895 es va construir la via de ferrocarril Elne - Arles, amb el pont doble del Vilar, el Pont de ferro, fet amb l'estil Eiffel. La part superior servia per a la circulació dels trens, mercaderies i viatgers; a la part inferior. hi circulaven els véhicles. Moltes de les obres per a aquesta línia de ferrocarril són fetes amb pedra tallada, com el Pont de la Ribera Ampla). Es va crear una línia de viatgers, però d'existència efímera; fou suprimida vers 1970, en ser transformada en línia de mercaderies.

A començaments del segle xx, el català va deixar de ser una llengua escrita, però romangué com a única llengua parlada. El francès era encara desconegut a Reiners. El mestre de l'estat va tenir un rol determinant en la divulgació i imposició d'aquesta llengua. La Primera Guerra Mundial, i en menys mesura l'emigració per a fugir de la guerra, despoblaren considerablement la comuna. En el monument als morts consten 33 víctimes.

Malgrat l'establiment de la frontera del 1659, la població dels pobles limítrofes, com Reiners, no ha mai deixat de desplaçar-se d'un estat a l'altre per tal de freqüentar les festes votives (Santa Llúcia a la Jonquera, les Salines a Maçanet de Cabrenys), per tal de treballsr, casar-se... La frontera té també funció protectora. Al final de la Guerra d'Espanya, el 1939, fugint de l'exèrcit franquista, milers de refugiats civils i militars republicans vençut van transitar pel Vallespir.

La Segona Guerra Mundial va deixar menys empremta a Reiners, que va constituir un important punt de pas i d'évasió cap a Espanya. Al nord del Tec, els maquis, en part sortits de l'antic exèrcit republicà espanyol, són sovint reavituallats pels habitants de la comun. El 19 d'agost del 1944, la retirasda de les tropes alemanyes va ser contrariada per una emboscada dirigida pels Maquis del Vallespir al Pont de Ferro, on va trobar la mort el capità François Madern.

L'aiguat de l'octubre del 1940 havia causat molts danys a la comuna, entre els quals la destrucció del pilar central del Pont de Ferro de la Forja de Reiners, i la inundació d'alguns dels veïnats, allaus de roques a la carretera de les Embaussades, la desaparició de la fàbrica hidroelèctrica de la Cabanasse i de la passarel·la de Sant Pau, de la qual encara queda un pilar.

Abans d'aquests aiguats, el Tec era un riu que serpentejava al fons de la vall; tot al llarg de les seves ribes estaven instal·lades fàbriques (d'electricitat, espardenyes, xocolata, talc). Els més bells vergers s'expanddien a la llera del riu de l'Alt Vallespir, i fins a la mar s'estenien diverses menes d'activitats agricoles i industrials. Després del pas de l'aigua, el llit del riu s'ha ampliat considerablement, i d'aquest fet el nivell de l'aigua ha baixat. No subsisteixen gaires conreus par manca d'irrigació, i les indústries d'aquells temps no han estat pas reconstruïdes.

Els anys cinquanta i seixanta, del segle xx, el món rural tradicional desapareîx progressivament, però l'abandó dels camps va ser compensat per l'arribada de nous habitants. La població va passar de 560 habitants el 1946 a 1218 el 1999. El creixement és imparable a partir dels anys vuitanta, amb el desenvolupament de les urbanitzacions i del turisme. L'evolució demogràfica d'una comuna ha estat sempre important, com a prova, l'anècdota del 1973: "PIRINEUS ORIENTALS: REINERS NO VOL SER TALLADA EN DOS!". Això és: el pla de fusió de les comunes dels Pirineus Orientals preveia partir en dos la petita comuna de Reiners, de 693 habitants, per tal d'unir cadascuna de les dues meitats a les comunes més properes. El Consell Municipal es va reunir l'11 de novembre per alçar-se enèrgicament contra aquest judici de Salomó. En una carta adreçada al Prefecte, el Batlle va escriure (traduït del francès): "he estat sorprès de constatar que es proposa (cosa única al departament) de desmantellar la nostra comuna en dues partes, de les quals una, més equipada, seria unida als Banys d'Arles, i l'altra a Ceret. El Consell Municipal, per unanimitat, m'ha encarregat d'informar-vos que en cap cas no acceptaria aquesta partició entre veïns. Em sembla, doncs, que si hi havia estudis en curs en aquest sentit, es veuen del tot inútils."