Descripció

A més de ser el centre industrial històric, Ordino es considera el centre cultural d'Andorra. Aquí es va escriure el Manual Digest (1748), anomenat la "Biblia andorrana", que tracta de la història, el govern i els usos i costums andorrans. L'autor va ser l'ordinenc Antoni Fiter i Rossell.

 

Sant Martí de la Cortinada

Destaquen l'església parroquial de Sant Corneli i Sant Cebrià, esmentada l'any 839, amb dues imatges de la Mare de Déu romàniques dels segles xii i xiii i l'església romànica de Sant Martí de la Cortinada, amb pintures murals del segle xii. També les cases pairals Fiter-Riba, on es guarda l'original del Manual Digest, i d'Areny-Plandolit, la família propietària de la Farga de l'Areny, adquirida el 1972 pel Consell General i convertida en museu etnològic, amb un arxiu i una biblioteca amb més de 5 000 volums.

 

A Ordino es troben el Museu Postal d'Andorra i el Museu de la Miniatura.

La parròquia d'Ordino disposa de nombroses obres d'art contemporani repartides per tot els seu territori.

Davant de l'entrada principal de l'Auditori Nacional hi ha l'escultura “Homenatge a Andorra” de Toshimitsu Imaï.

En l'itinerari de la Ruta del Ferro, podem gaudir de "A casa da terra e do fogo" d'Alberto Carneiro, "La família Jordino" de Rachid Khimoune, "Endless" de Mark Brusse, "Gran carro de ferro i pic2 de Jordi Casamajor, "L’home de ferro talp que camina" de Guy de Rougemont i "Terra, ferro, aigua i foc" de Satoru Satu.

 

Al costat del jardí botànic del Parc natural de la vall de sorteny, es pot observar l'escultura de l'Estripagecs, un conjunt escultòric format per cinc tòtems de grans dimensions i creat per l‘artista andorrà Pere Moles.

A Arcalis, trobem l'obra “Arcalís 91” de Mauro Staccioli.

 

Última ossa d'Ordino

A la primera setmana de desembre es representa l'Última ossa d'Ordino, una farsa popular de teatre i dansa entorn la cacera d'una ossa. En la representació fan aparició una varietat de personatges de la vida rural andorrana i la cacera de l'animal es presenta com un pretext per escenificar les trifulques en les quals aquests es veuen inmersos. Es tracta d'una festa ancestral a les valls andorranes que es va perdre a poc a poc al llarg del segle xx i que només s'ha recuperat a Encamp (dècada de 1950) i a Ordino (1985).[9] Aquestes dues festes de l'ossa estan incloses a l'Inventari general del patrimoni cultural del Govern d'Andorra com a béns immaterials, i s’està tramitant també la seva inclusió en el patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO.