Descripció

L'etimologia més plausible de Millars, com sembla indicar-ho l'escut del poble provindria del cultiu del mill. Aquest nom, sota una forma llatinitzant "Millares", es documenta per primer cop el 898. Existeix la hipòtesi que el nom de la població podria provenir de les milliaria, pedres miliàries, atès que Millars era una important cruïlla de camins, principalment la via conflentana, de Ruscino al Conflent, i la via que pel Coll de la Batalla (Caladroer) mena a la Fenolleda.

Ensenyament i Cultura

Millars disposa d'una escola pública maternal i primària, que comparteixen l'edifici de les escoles velles del poble, tot i que remodelat. Els dos nivells d'ensenyament tenen accessos individualitzats. Hi ha també el col·legi de secundària Christian Bourquin. Pel que fa als estudis secundaris, els nois i noies de Millars poden assistir als col·legis propers d'Estagell, Illa, Sant Esteve del Monestir, el Soler, Toluges o Tuïr. Pel que fa al batxillerat, els liceus més propers són a Perpinyà i Prada de Conflent.

Cultura popular i tradicional

Millars té una parella de gegants festius tradicionals, que encarnen les figures populars de l'hereu i de la pubilla com a encarnació dels valors de la cultura -i de la sociologia- catalana tradicional.

Cada any, el primer cap de setmana d'agost, Millars acull unes festes populars on prenen un gran relleu els elements de cultura popular i tradicional nord-catalans: diables i bruixes (sobretot els Diables del Riberal), castellers, gegants i capgrossos, etc.

Edat mitjana

El document més antic que esmenta (Millares, 898) el nom de la població també parla d'una presa d'aigua (caput aquis) i del canal que a partir del castellare de Sant Martí rega el Riberal de l'esquerra de la Tet. El 953 un altre document parla de Miliaso, alhora que de Puliano, possiblement per la vila romana que estaria a l'origen del topònim dels Palaus. També entre els segles X i XI es parla d'un alou important de Sant Miquel de Cuixà in villa Milliarii, Miliarium o Miliarios. A mitjan s.X un altre document parla de la donació de possessions de Riculf a la seva filla Ranlo, muller d'Adroer (possible origen de Caladroer), on descriu un alou important, format per cases, edificacions agrícoles, terres, horts, vinyes i garrigues. Ranlo i Adroer permutaren aquestes terres amb els seus germans Isarn i Esteve: aquesta permuta possiblement és l'origen de Caladroer. Esteve donà o llegà la seva part al comte Guifré de Cerdanya, el qual en féu donació el 1027 a Sant Martí del Canigó, alhora que el fill d'Isarn, Esteve Isarn, inicià un procés contra aquest comte per tal de recuperar les terres que havien estat del seu oncle; el va perdre.

No apareixen senyors laics de Millars fins al segle XII: Artau de Castellnou, tercer fill de Guillem Udalgar III, vescomte de Castellnou, s'intitulava Artau de Millars i de Nefiac el 1157. Consta que el 1163 compartia la senyoria de Millars amb Pere de Domanova, marit D'Ermessenda de Millars, i Ramon de la Tor. El 1167, el seu fill Udalgar jurava fidelitat pel lloc i castell de Millars al rei Alfons el Cast. A finals del s.XII la senyoria de Millars estava en mans dels Castellnou-Millars, però sembla que el consenyoriu fou tornat a Pere Ramon de Millars i Ramon II de la Tor, probables fills dels abans esmentats dels mateixos cognoms. El 1211 era Ponç IV de Vernet, senyor de Vernet, Torrelles, Talteüll, Vingrau i altres, qui tenia la possessió de la meitat del Castell de Millars, i el 1260 era Ponç V de Vernet qui posseïa aquesta meitat del castell (l'altra meitat consta com a possessió de Guillem Hug de Serrallonga), però el 1261, mogut per un procés inquisitorial contra el seu pare, canvià amb Ponç Hug d'Empúries Millars per Cadaqués, reservant-se, però l'usdefruit de Millars de per via. Morí l'any següent, i Ponç Hug d'Empúries entrà en plena possessió de Millars.

El 1270 el comte Hug V d'Empúries vengué els seus drets sobre Millars a l'infant Jaume d'Aragó, futur rei de Mallorca, qui conformà els privilegis dels millassos, afegint-ne de nous. El 1294 feia capbreu del terme de Millars. El seu fill, Jaume III de Mallorca, en féu donació en franc alou a Bernat de So, primer vescomte d'Èvol, tot i reservar-ne l'alta jurisdicció per al poder reial. Amb la reintegració del Regne de Mallorques als dominis del comte de Barcelona i rei d'Aragó, Pere III el Cerimoniós, Bernat II de So, fill de l'anterior, s'hi sotmeté, cosa que va permetre-li conservar-ne la senyoria, alhora que obtenia un lloc rellevant a la cort del monarca. A la seva mort, Millars tornà a mans directes de la corona, i el 1387 Joan I atribuïa el seu senyoriu a Ramon de Perellós, a qui el 1391 instituïa vescomte de Perellós. Ramon de Perellós és l'autor de la curiosa novel·la de viatges i aventures Viatge al Purgatori de Sant Patrici.

Edat Moderna

Fins al 1592 la senyoria de Millars estigué aparellada al vescomte de Perellós, fins que el 1595 fou atribuïda a Alexis Albert, del qual passà al seu fill Felip i després a la seva filla Francesca, religiosa a Barcelona, qui moria el 1683. Atribuït aleshores al baró de Montclar i, després de diversos traspassos, arribà a mans d'Esteve de Blanes, mort el 1741. A favor d'aquest darrer personatge fou creat el 1719 per Lluís XV el Marquesat de Millars. En foren marquesos Esteve de Blanes, el seu fill Joan Esteve de Blanes, mort el 1764, i la seva vídua, Maria Àngela Delpàs de Sant Marçal, famosa per la seva tempestuosa relació amb el mariscal de Mailly, lloctinent reial al Rosselló. Amb la Revolució Francesa s'extingí el marquesat, i la marquesa, exiliada a Barcelona, morí en la indigència.

Edat Contemporània

A començaments de l'edat contemporània es desenvolupà la Guerra del Rosselló, o Guerra Gran, en la qual tot el Riberal de la Tet, amb Millars al bell mig, es va veure sacsejat pels fets bèl·lics d'aquell moment. Entrades les tropes espanyoles del general Antonio Ricardos el 17 d'abril del 1793 en el departament, el 6 de juny capitulava la fortalesa de Prats de Molló (la vila i el Fort de la Guàrdia), el 24 de juny ho feia el Castell de Bellaguarda, i Perpinyà esdevenia el principal objectiu militar. L'1 de juliol Ricardos instal·lava el seu quarter general a Tuïr amb la intenció de fer la pinça a la ciutat de Perpinyà per l'oest, travessar la Tet a Millars i tallar les comunicacions de la ciutat i del Rosselló amb el Llenguadoc. Millars fou ocupat pels espanyols el mateix 1 de juliol al vespre, però no de forma fàcil: hi hagué combat fins al dia 3, en què els invasors van sotmetre militarment totes les poblacions entre Millars i Vilafranca de Conflent. El 17 de juliol es va llançar un atac frontal a Perpinyà, també amb la intenció de passar a l'esquerra de la Tet, amb tropes d'elit a les ordres del general Conde de la Unión. El 10 d'agost hi va haver el tercer intent de travessar la Tet, a l'alçada de Cornellà de la Ribera, però els homes del mariscal de camp espanyol Adorno també fracassen, fins que el 29 d'agost Cornellà de la Ribera caigué, després d'un atac massiu, amb un atac que abraçava d'Illa al Soler comandat pel mateix Ricardos. Persistiren les accions fins a la Batalla de Paretstortes, el 17 de setembre, moment en què els espanyol van ser derrotats, i s'hagueren de retirar cap al sud, deslliurant així el Riberal, i Millars, del seu domini. Els espanyols abandonaren Millars el dia 19 de setembre del 1793. Durant aquesta ocupació, una part de la població, que simpatitzava més amb la causa del rei del sud que no pas amb la de la nova República nascuda de la Revolució, acolliren de bon grat un exèrcit que encarnava l'Antic Règim.