Descripció

2 046 habitants.

Etimologia
Joan Coromines, en el seu Onomasticon Cataloniae fa un repàs de les diverses propostes existents sobre l'origen d'Estagell. Rebutja per raons fonètics els orígens en starẹ stragium, que hauria donat Estatgell, en stadium > stadiolum, que hauria evolucionat a Estajoll, i en noms propis llatins o germànics, per raons similars. Sobretot perquè cap de les formes documentades en els textos medievals avala els orígens esmentats fins ara. Coromines finalment postula per un origen en el llatí arcaic stagĭllum, derivat de stagnum (estany).

 

Prehistòria
Les mostres d'hàbitat a Estagell es remunten a temps molt reculats: la presència de l'Home de Talteüll n'és un signe. Durant la construcció de la línia de ferrocarril, el 1885, va aparèixer una cova a prop de l'l'estació, amb peces de sílex i agulles d'os, del Paleolític superior (de -35 000 a -10 000 ans); també un ossari del calcolític, amb ceràmiques de l'Edat del Coure (-2 000 à -750 ans). Recentment, en un altre indret, s'han trobat ossamentes datades 5.000 anys enrere.

Edat Antiga
La colonització romana també ha deixat nombroses restes, a Estagell. Hi han estat trobades restes d'hàbitats al Mas Jau i al Mas Camps, entrer d'altres.

El pas dels visigots està avalat per la presència d'un cementiri visigòtic a «Les Tombes», a la Ruta de Montner, dels segles V i VII. Igualment, hi ha una muntanyeta amb el nom de Cementiri dels Moros, que, sense que es pugui garantir la presència d'aquest poble a Estagell, sí que ens parla de l'antiguitat de les restes trobades. Podria haver-hi més jaciments alt-medievals el voltant del Verdoble, al nord-oest del terme.

Edat mitjana
El primer esment d'Estagell s'ha d'anar a buscar en una butlla del papa Agapit II del 951. En una altra butlla, aquesta del 1119 i del papa Gelasi (totes dues parlen de les possessions de l'abadia de Santa Maria d'Orbieu o de la Grassa), s'esmenta l'església de Sant Vicenç a Villa Stagello o Estagellum.

En ser una vila fronterera, la història d'Estagell és convulsa. Va ser definida com a tal el 1258 en el Tractat de Corbeil, i va mantenir aquesta característica fins al Tractat dels Pirineus, del 1659. El pas dels exèrcits per aquestes contrades foren constants. L'abadia de Santa Maria de la Grassa conservà la senyoria d'Estagell fins a la fi de l'Antic Règim; el titular n'era el cambrer d'aquest monestir. Tanmateix, els reis, tant els catalans com els aragonesos, hi conservaren certs drets, cosa que va portar a una convenció de pariatge signada el 22 d'abril del 1317 entre el rei Sanç I de Mallorca i el cambrer de la Grassa, per la qual el rei conservà la lleuda i la meitat de la jurisdicció criminal. Aquests drets van ser inclosos en la creació del vescomtat de Perellós, creat a favor de Ramon de Perellós el 1391.

Edat Moderna
Fins al Tractat dels Pirineus, Estagell continuà vivint un tràfec constant d'exèrcits, i Estagell va ser ocupada diverses vegades, pels catalans, espanyols, francesos (dos cops); fins i tot els hugonots hi arribaren: el 1542 la guarnició de Força Real va veure la crema i saqueig del recinte de la vila i de la seva església. Anys més tard, l'estiu del 1639, van arribar a Estagell quatre companyies franceses per tal d'assegurar el pas de provisions per la Vall de l'Aglí des del Llenguadoc. Els habitants de la vila es van tancar en el recinte de la vila, i van combatre amb els nouvinguts, que es van haver de retirar. L'endemà vingueren més tropes franceses, i els 230 habitants d'Estagell van resistir durant 26 hores, fins que van capitular, amb la promesa de ser respectats. Amb el Tractat dels Pirineus va arribar la calma: Estagell ja no era terra de frontera; tan sols algunes incursions espanyols van remoure la tranquil·litat.

Alhora, el cosenyoriu d'Estagell, en mans dels vescomtes de Perellós des del 1391, passaren el 1595 a mans d'Alexis Albert per sentència judicial, després de la dissolució del vescomtat. Després van passar al marquès de Blanes, qui els tenia en el moment de la Revolució Francesa.