Descripció
Simona Gay o Simona Pons i Trainier (Illa, 18 de gener de 1898 - 26 de març del 1969) va ser una poeta, aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle XX a la Catalunya del Nord. Residí molts anys a París; obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Perpinyà del 1964. Publicà els reculls de poemes Aigües vives (1932), Lluita amb l’àngel (1938) i La gerra al sol (1965) i col·laborà a la revista “Tramontane” (1956-65). Deixà un llibre, inèdit, sobre texts populars del Rosselló, poemes en prosa i una biografia inacabada sobre J.S. Pons. També va ser una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló.
Biografia
Simona Pons va ser el quart infant de Simó Pons, metge a Illa, i d'Antoinette Trainier. El seu germà era el poeta Josep Sebastià Pons. "Foren germans de sang i poesia", com escriví Carles Riba. Tots dos s'abeuraren als paisatges de la vila natal, Illa de Tet; l'Aspre, el Riberal, les fonts, les places. Comparteixen, en la vida i en l'obra poètica, indrets familiars, Sant Pere del Bosc, Sant Miquel de Llotes, les Corberes, Sant Julià, Casanoves, el Bolès, la vista, esplèndida, del Canigó. No hi trobem ni descripcions del "nord" ni del París del Barri Llatí, on Simona Gay visqué uns anys. Juntament amb els indrets de la terra natal descriu altres llocs on, circumstancialment, ha fet estada: Girona, Andorra, Val d'Aran, Font-romeu. Amb els anys, el paisatge descrit per Simona Gay no serà només el referit al seu estat d'ànim, sinó que assolirà una dimensió vinculada a l'entorn familiar, ja que esdevindrà el símbol del record dels seus avantpassats, la "cendra viva" dels records. Amb la mort del germà, la descripció i l'evocació dels paisatges comuns s'intensifiquen, identificant la desaparició de l'ésser estimat i la transformació de la terra i dels paisatges que semblaven eterns, a inicis dels anys seixanta, que la poeta pressent com una desaparició definitiva que no podrà fer reviure més que per mitjà de la paraula poètica.
Feu els seus estudis en francès a l'escola del poble i, més endavant, a les benedictines de Portbou. En 1917, es va casar amb un cosí, Léon Gay. Tots dos visqueren a diverses ciutats franceses (Pontoise, Reims, Versalles) fins que es van instal·lar a París. Als estius tornen al Rosselló amb els seus fills.
Simona Gay començà la seva activitat d'escriptora aviat, amb el suport del seu germà poeta. Una carrera que es desvetllà a partir del 1926, amb la col·laboració a revistes locals, quan començà a presentar versos a homenatges i certàmens. L'any 1927, participa als Jocs Florals de Perpinyà, on obtingué els primers reconeixements i feu amistat amb el poeta Gumersind Gomila.
L'escriptor i crític Tomàs Garcés la donà a conèixer com a poetessa, i el poeta Josep Bonafont (« El pastorellet de la Vall d'Arles » de pseudònim) va publicar-la a finals dels anys 20 a la « Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan ». El 1932 publica el seu primer llibre de poesies, « Aigües vives » que, prologat pel també poeta i amic de l'autora, Tomàs Garcés, és editat en català i francès a París. El 1933 publica a la « Revista de Catalunya » un llarg poema narratiu: « El gorg estelat ».
Del 1934 en endavant encetà una tasca de recuperació de les tradicions rosselloneses amb el recull de pregàries, cançons i llegendes (a base de documents diversos, d'enregistraments i fotos) que ha romàs gairebé completament inèdita fins a començaments del segle XXI.
El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa amb el poema « Aigua i sol », que posteriorment inclogué al recull « Lluita amb l'àngel ».
En 1940, torna a la Catalunya Nord.
Col·laborà a « La Revista, Clarisse, La Nau » i, entre 1956 i 1965, ho feu a la revista rossellonesa « La Tramontane ».
La segona obra, novament editada a París, és « Lluita amb l'àngel » (1938). La tendresa i el ressò dels melangiosos versos primerencs han donat pas en aquest poemari a la tristesa i l'aspror motivades per una crisi personal. Després de les penúries derivades de la segona guerra mundial, el 1947 participa amb altres artistes en el « Primer Saló d'Art Català » de París on exposa una de les seves aquarel·les, fruit de la seva altra pràctica artística, la pintura. A l'any següent forma part del consistori dels Jocs Florals de Perpinyà i participa en els Jocs Florals de la Sorbona.
El dolor causat per una malaltia física que pateix s'agreuja el 1962 per la mort del poeta Josep Sebastià Pons, germà i mestre literari. El 1964 rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Perpinyà i el 1965 publica a Barcelona « La gerra al sol », llibre de poemes dedicat a la memòria i a l'evocació del seu germà també pintor com ella. El paisatge, testimoni d'un temps passat, embolcalla els espais naturals comuns que els unia. Aquest mateix any moren el seu marit i la seva mare. Simona Gay encara té força per escriure el seu dietari, inèdit fins ara, « Trois mois qui ont compté dans ma vie ». Té temps per publicar alguns contes, « La font d'oli » (1967) i « El poder i el cant » (1968), començats anteriorment, però no pot acabar la biografia sobre el seu germà. Moria el 26 de març de 1969 a la seva Illa natal.
Publicacions
- « Aigües vives », París, Edició Occitania, 1932 (poemes catalans amb la traducció francesa acarada). Pròleg de Tomàs Garcés.
- « Lluita amb l'àngel », Paris, Edició d'autor, 1938 (poemes catalans amb la traducció francesa acarada)
- « La gerra al sol », poemes, Barcelona, Edició Barcino, 1965. Pròleg de Marià Manent.
- « Obra poètica », Barcelona, Columna, 1992, Edició a cura de Miquela Valls.
Antologies
- Poesia rossellonesa del segle XX (a cura de Pere Verdaguer). Barcelona: Edicions 62, 1968.
- Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (a cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mª Mercè Marçal). Barcelona: La Magrana, 1999.
- 21 escriptores per al segle XXI (a cura de D. Sam Abrams, Àlex Broch, Margarida Casacuberta i Isidor Cònsul). Barcelona: Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona i Edicions Proa, 2004.
Poemes
* * *
LLUITA AMB L'ÀNGEL
Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l'Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el véncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d'aquella nit obscura.
Ne perdia l'alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l'embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l'alba puntejava,
l'Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s'entenebria,
contra d'un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m'era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d'alba gemmada.
L'àngel digué: "l'aurora veus lluir,
Déu t'ha provat, ja tens la llum, deixa'm partir"
-"Si em tens de beneir, ¡Àngel!", i el retenia,
llavors em beneí... s'aixecava el nou dia...
(Del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
* * *
PRESÈNCIA
És fet mon cel d'aquest matí
d'única llum i de Presència.
L'àngel tocant el violí
desvetlla en mi la intel·ligència
de tota amor, i el cor mesquí
es fa més gran per l'exigència
que s'obre pas i fa camí.
I vaig sentint la confidència
d'aquella font del raig sens fi.
(del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
* * *
TARDOR
D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.
Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda.
La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert.
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
* * *
GERMÀ MEU
Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!
Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
* * *
EMPÚRIES
Acabament de la cinta que Roses
des de Norfeu posa entorn de la mar,
els que han deixat les costes lluminoses,
t'han escollit, no pot ser un atzar.
Venint de Grècia i te veient, oh terra,
han declarat iguals els dos edems,
els gronxolava una mar falaguera,
quan t'han vingut amb tres rengles de rems.
T'ha dut la mar criadors de bellesa,
són els focencs que t'han feta, ciutat;
ardenta llar d'una altra llar encesa,
ai! que fou gran, Empúries, ton passat!
Has vist lluir l'alba de poesia
i de concert totes les arts florir,
tot s'ordenava i fins la fantasia,
Venus somreia; era clar el matí.
Pòrtics lleugers, i temple de Diana
al sol eixent! On és aquell encant?
Muralla grega i muralla romana,
la teva glòria, Empúries, va minvant.
Antigues naus, galeres llargarudes,
perquè tot passa, els anys vos s'han endut;
sul gran camí de les petges perdudes
s'alça només la vela d'un llagut.
* * *
FLORS DE MAR
És l’hora que em plau,
és l’hora més dolça
de blau destenyit i viola clar;
l’arena que es mulla és un llit de molsa,
i tota la mar sembla sospirar.
És l’hora serena, allà les Alberes,
aparen servar la gran plenitud,
la vinya verdeja encara en les serres
quan l’oliu s’ensonya en la quietud.
Pàl·lida, la mar pren color de lloses,
el sol a la posta enrogeix el port,
i deixa dins l’aigua un ramell de roses
que l’ona m’acosta, i no els cull l’amor.
* * *
L’ÀNIMA MEVA
L’ànima meva és com un oratori
pobre i perdut en la gran soledat,
mira el desert del rocam que l’envolta
i se vol dret per una eternitat.
L’ànima meva és com una campana que plora
en una ermita on no hi entra el romeu
i on del teulat s’esmicola la llosa:
d’un toc igual s’aconsola la veu.
L’ànima meva és ocell dins la barda;
xarxa espinosa el priva de volar.
Iria al bosc, de brancatge en brancatge;
és presoner i encara vol cantar.
L’ànima meva és la cuca menuda
en l’herba molla i tendra de la nit;
lluu dolçament en l’hora més foscana
tot somiant estrelles i infinit.
* * *
TOT DORMINT
Tot dormint he sentit l’espessor d’aquell bosc,
on creixia l’arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i el branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l’hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.