Juli Nicolau

Juli Nicolau (La Freixneda —el Matarranya—, 1971), guanyador del Premi Guillem Nicolau 2008, va participar a la Nit de Poesia a Ribesaltes organitzada pels Angelets de la Terra el 2010, en el marc de la 4a Setmana per la Llengua.

Va fer els estudis básics a la seua vila i Alcorisa; des de no fa gaire, encara duia el seu trafec en l’explotació agropecuaria familiar.

Incrementa el seu bagatge de manera autodidacta en les coses que mes li agraden: sempre se li desperta la curiositat i l’interés per la llengua i literatura, historia i art.

Per circumstáncies personals avui se’l pot veure pel paisatge de l’Alt Penedés on treballa en una empresa metal-lúrgica (sector del cava).

Ha publicat els poemaris Manoll (Premi Guillem Nicolau 1997); Esfera. Traspunt en la serena (2001) —Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en Llengua Catalana 2002— i el llibre que teniu a les mans D’un sol esclop (Premi Guillem Nicolau 2008) de creació literaria.

Apareix a les antologies Memòria de la set (1992); Poetes de Frontera (2001); Gent, Terra, Paraules. Literatura de la Franja (2001) i 20 Poetas Aragoneses Expuestos (2007). També se’l inclou a Oró. Roda la mola (en premsa).

A col.laborat a les revistes Sorolla’t, Kalat-Zeid, Plana Rasa, CESBA, L’Eixam, Descobrir Catalunya i L’arnerol (enpreparado).

Va formar part efímerament del col.lectiu Viles i Gents. I ha estat un membre actiu de l’Associació Cultural del Matarranya, Institut del Baix Cinca, Asociación Aragonesa de Escritores i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Actualment manté la columna L’argadell a la revista Temps de Franja.

Ha participat en trobades literàries i jornades de cultura catalana a dins i fora d’Aragó: Sabadell, Palma, Tarassona, Saragossa, Tortosa, Nonasp,Vilafranca del Penedés…

Que el tast siga del vostre gust…

Poemes

Al fible de l’estiu,

l’últim tram del riu,

(sense l’abisme deis tolls)

a correts ve viu,

a trossets ocult.

vol magia

en el cor de l’hivern

i veure’s cristal.lí

a l’esmalt deis còdols.

Dec dir i dic:

a la primera respiració

presenta’t sensat

en nom de tu mateix,

demostra’t honest

i guia’t pel teu dictat

de consciéncia i seny

— la convicció total —

per si vas rumb al futur

en l’intent de perdurar

en les memóries,

en l’espai

i en els temps.

La merla insinúa set:

no tem

la bassetja de l’inexpert.

Entre tres coscolls

mira els cocons i la culla,

ara espill d’un autorretrat.

buscant bateons

somia perdius

a la vora d’un cabrit

i un bitxac!

Amb l’ús antic del buirac

atrapaven pardals

per a gloria d’Artemis.

L’arbre té tronc,

cimals, branques,

una soca recerosa,

abric antic,

abrac d’história,

pollís, sorrama…

Té pel cos un esgall

que no es cus, peí cas…

…ni enfilant l’agulla.

Som com som,

som d’on som.

Sóc com sou

i no és secret

que parlo

i escric

a les mélies.

L’assossec i l’observant

Podria ser el flautista elegit
-per no dir vingut d’Hamelin-
tocant pels carrers i places,
jardins i parcs del món;
l’artista no dóna cap pista
per poder situar-lo amb encert.
Això sí, se’l veu vestit d’arlequí
amb dibuixos de gran festa on
les notes musicals han eixit
a plenar l’ambient d’alifara
sense pentagrama ni ordre
però amb voluntat d’amor
com qui observa amb assossec,
escolta el so melodiós del vent
o la remor de l’aigua d’un assut.
El personatge central podria veure’l
també ubicat a Nova York o Paris,
per exemple, llocs emblemàtics
per al triomf del talent i la glòria.
I si el dibuix és el somni
de tocar la flauta, avant!
Lo món es un entusiasme
on tots aprenem dels altres
per a millorar-ne la vida.
Som música i dibuix
de natres mateixos.
Som el que llegim
amb els ulls de la ment.