Joan Pere

Joan Pere

Biografia

Joan Pere (Le Bihan) és un activista social catalanista nord-català. Entre les seves diverses activitats a favor de la promoció de la llengua catalana a la Catalunya del Nord destaca el rol que desenvolupà com a director de la xarxa d'escoles catalanes a l'estat francès, La Bressola.

De pare bretó i mare mallorquina, estudià filologia espanyola a la Universitat d'Ais de Provença i fou professor de castellà a un liceu de Marsella. Militant d'esquerres, el 1973 deixà la feina per treballar com a obrer a Marsella, La Ciutat i La Sanha, on destacà en la defensa dels treballadors marroquins i tunisians sense papers. Un accident laboral l'obligà a retirar-se a la Vendée, on dirigí un centre de formació professional. Va organitzar la campanya per a l'alliberament de militants bascs i catalans tancats a l'Illa d'Yeu. El 1977 s'establí a Perpinyà i el 1979 es va fer càrrec de l'escola catalana la Bressola de Nyils (el Rosselló).

El 1981 es va fer càrrec de la direcció de La Bressola. L'any 1991 fundà La Bressola de Prada (el Conflent) i fou elegit president de l'associació Onofre d'Alentorn per mitjà de la qual va impulsar el 1992 la instal·lació dels repetidors de TV3 al Conflent i al Riberal de la Tet.

El 1995 va negociar amb el Ministre d'Educació de França l'estatut vigent de La Bressola, que permet que l'Estat en pagui els mestres si el centre té més de cinc anys. Va impulsar la creació de les escoles catalanes del Soler, Sant Esteve del Monestir (el Rosselló), el Vernet (Perpinyà), Càldegues (la Cerdanya) així com el centre d'ensenyament secundari català Pompeu Fabra del Soler. Va aconseguir que s'esmenés la Llei Toubon sobre l'ús del francès per impedir que s'apliqués les llengües que l'estat francès anomena "regionals"… Ha estat copresident de la Comissió de Llengües Regionals de la regió del Llenguadoc-Rosselló.

El 1995 va rebre el Premi Jaume I d'Acció Cívica i el Premi Ramon Aramon.

El 2006 va rebre el Premi Emili Darder de l'Obra Cultural Balear.

 

L'any 2014 va publicar el llibre "Estat nou? Escola nova! Propostes per salvar i estendre l'ús del català", prologat per Joaquim Arenas i Sampera i editat per Edicions 1984.

«Novetat editorial: «Estat nou? Escola nova! Propostes per salvar i estendre l'ús del català», de Joan Pere Le Bihan». Edicions1984.

«Propostes per a salvar i estendre l'ús del català». Vilaweb.cat, 08-02-2015.

Article sobre "J. P. Le Bihan i Rullan" (11 de setembre de 1999)

 

Deu fer una dotzena llarga d'anys que me varen convidar a intervenir a la diada nacionalista que cada estiu té lloc al «Pi de les tres branques», prop de Berga. Jo hi vaig parlar com a mallorquí, però quan va intervenir el representant de Catalunya del Nord també vaig notar un cert aire de família en el seu català. Quan va acabar m'hi vaig acostar i, intrigat, li vaig demanar: «Però tu, d'on ets?». Me va mirar divertit, i amb un somriure irònic me contestà: «De Sóller!». Resultava que son pare era bretó, sa mare sollerica, i que ell havia nascut a Marsella, però vivia, feia temps, a Perpinyà. Ens vàrem fer amics i cada any ens trobam a Prada, durant la Universitat Catalana d'Estiu. També ens hem vist alguna vegada a Ciutat, perquè en Joan Pere no ha deixat mai de venir, de tant en tant, a la seva illa.

 

En Joan Pere és cantautor i és un gust anar a les festes de ca seva perquè toca molt bé la guitarra i sap una mala fi de cançons mallorquines, franceses, irlandeses, italianes, americanes... Georges Brassens, Gilbert Bécaud, Jacques Brel o Bob Dylan allarguen i allarguen la vetllada fins que surt el sol. Escoltar-lo cantar és un privilegi que alguns amics podem afegir al d'anar als actes de la Universitat de Prada. Però aquesta és només la part familiar, íntima i casolana d'en Joan Pere. Allò que més m'importa d'ell i que em fa plaent escriure aquest article és la feinada que fa com a director general de les Escoles Bressoles. Les Escoles Bressoles de la Catalunya del Nord varen néixer devers l'any 1975 a imitació de les Ikastolas basques. Enguany estan de dol perquè dia 20 del mes passat va morir Úrsula Ferrer, la primera mestra que tengueren. Avui ja estan consolidades, però el seu creixement és lent perquè el govern francès no concedeix subvencions fins que fa cinc anys que funcionen. Ara n'hi ha sis, tres de les quals encara han de ser mantingudes sense cap col·laboració del govern. Per això el seu nombre augmenta més lentament que no voldria en Joan Pere. Enguany l'he vist molt il·lusionat perquè la Conselleria de Cultura del Govern balear li ha dit que intentarà donar-li una mà, probablement amb mestres de les illes que hi anirien en comissió de serveis. Seria una manera intel·ligent de col·laborar, perquè els mestres coneixerien de prop un procés de normalització que arrenca d'una situació encara més difícil que la nostra. Probablement, d'aquesta manera, el benefici que en treuria la nostra comunitat seria molt superior al cost d'ajudar els nostres germans del nord. I, ja més enllà d'aquesta col·laboració específica, seria bo que ens començàssim a plantejar la liquidació de tot el període en què hem viscut d'esquena a la meitat continental del nostre antic regne. Si volem refer la nostra identitat, feta malbé per segles de pressió alienadora, haurem de gratar en aquestes zones enfosquides de la nostra història i, aleshores, sempre ens sortiran els parents del Rosselló. El Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, és l'emblema físic d'aquesta relació, però allà no pots donar passa sense que es faci present el nostre passat comú. A Pecillà de la Ribera et diuen que les murades varen ser bastides per Jaume II; el nostre rei Sanç cercava conhort a les crisis d'asma al seu palauet de Formigueres i allà va morir; és impossible passar pel poblet minúscul del Catllar sense recordar els molts Descatllar o Dezcallar que habiten entre nosaltres i que són arqueologia viva d'una nissaga mil·lenària.

 

De moment, és un mig mallorquí, en Joan Pere Le Bihan i Rullan, qui governa el timó de la recuperació de la nostra llengua allà dalt. Ara ens toca a nosaltres fer-li costat. I que això no sigui més que el principi de la recuperació d'unes arrels sense les quals no hi hauria l'arbre que hem estat i que volem tornar a ser.