Eduard Carmona (Deltebre, 27-01-1982) és, entre altres moltes coses, poeta i conteur. De fet, la vena poètica li ve de lluny, quan ja de menudet recitava poemes de Josep Piera a la perruqueria de la seua mare a Deltebre, davant les cares, suposo que al·lucinades de les clientes.
Actualment, viu i treballa a Barcelona, a la productora Produccions Audiovisuals Antàrtida, però abandona de tant en tant el seu exili voluntari per tornar al Delta a carregar piles.
Entre els seus mèrits hi ha el d’haver-se inventat la paraula Bouesia, que dóna nom a un festival multidisciplinari, nascut el 2005 a Deltebre. Té un llibre de poemes publicat, El llibre dels errors (La Cantàrida, 2010).
I a més, juntament amb uns amics músics, han creat el grup Recitals a domicili que ofereix vetllades poètiques en pisos particulars de Barcelona a canvi simplement del sopar.
Eduard Carmona va participar en les vetllades poetiques i musicals "Nit de poesia" organitzades pels Angelets de la Terra.
L'as i els ossos (14.5.19)
Que queia la tarda era evident perquè el dia feia baixada jo venia del matí de la vida una existència vertical
El cap mirava amb els cabells suraven arrels de pensaments escampant-se per l'aire
Tancar els ulls per no enganyar-se
Al meu davant la bellesa el perfum la temperatura cuinaven un plat calent en la forma i el desig d'una dona
I em vaig deixar heure amb tot
Amb la decisió i la intermitència amb el gest i la conclusió amb la idea i el foc
Què sabies tu d'aquest llenguatge? Què sabia jo de tu?
Uns escacs de regles estrangeres
era l'ambient que respiràvem.
Ronda de nita (20.11.17)
la nit té la longitud d'aquest llit i el pes d'aquestes mantes s'esdevé el món fora de la cova i lentament ens descosim la boca tremolant no sé si de fred les paraules dites brillen sòlides per l'habitació i com que no hi ha lluna fan pujar sense voler les aigües d'aquest dia creat a mig camí del somni i de nosaltres car la nit té una mida exacta té una cara que sabem té una veu que encara parla i que no arribi el matí i que no arribi
La diferència entre Orfeu i jo (24.9.17)
Jo no vaig baixar mai a l'infern per treure-la d'allí, no: jo vaig travessar-la ella per treure'n l'infern.
I vaig sortir-ne viu.
L'abisme, arrapat, encara em regalima com una ferida de guerra.
Us ho estic explicant.
Què és la pena (1.9.17)
és el forat al gra d'arròs per on circula el so d'un fantasma de llençol és Chris Isaak menjant puntes de coixí és la gota freda que no saps d'on cau i et llepa l'esquena és el desert un dia d'hivern cobert de neu blava és no saber ballar la música que posen és com quan marxes sense avisar i els amics et busquen és un idioma desconegut en un país desconegut amb el que saps que et salvaries és mitja volta i torna a creuar el bosc és cap d'any entre tenebres és un niu de caderneres esclafat per un nen que no sap de què va això de la bellesa és pensar per què vas fer construir el laberint si no hi vol entrar ningú és no tenir diners per tirar el laberint a terra és demanar aigua des del llit en un deliri de la febre és sortir de nou al caire del barranc després de pensar que si no volaves et salvaries i salvar-te és tirar enrere en una cruïlla és menjar de règim perquè sí és fer un poema que es tituli què és la pena
Història trista d'una palanca (1.9.17)
buscava una palanca quan em vaig regirar les butxaques una palanca per moure el món el meu món la buscava a les butxaques a la motxilla l'hauria d'haver buscat en una fàbrica de palanques la que tenia vella es va partir al primer intent una que em van deixar era guerxa i no servia: o hi feia molta força o hi renunciava però jo volia moure el món! la tercera era exactament la que volia i la vaig emprar molt i vaig moure una mica el meu planeta que va acabar caient en un camí per on passava un altre planeta que no havia necessitat mai una palanca de la nosa es van semar tos dos quan surt el sol per cadascun dels horitzons encara penso en la palanca: "si almenys hagués tingut un punt de suport!"
Bleix (1.9.17)
deixar una pedra en una riba que creixi el torrent que creixi el torrent molt que creixi tant que la gent s'ennuegui que ningú no respiri metre duri la torrentada que ningú no es mogui mentre duri la torrentada que tothom tingui por durant la torrentada que tothom tingui molta por durant la torrentada que la torrentada s'acabi que la gent respiri quan la torrentada s'acabi que ningú no estigui quiet quan la torrentada s'acabi que ningú no tingui por quan la torrentada s'acabi que ningú no tingui gens de por quan la torrentada s'acabi que la pedra no s'hagi mogut de la riba
