Descripció
Porto el foc de la foguera de Sant Joan
Que crema la pena! Crema la pena!
Porto el foc de la foguera de Sant Joan
Per cremar tot allò que ens fa mal
(Txarango, grup de música)
La celebració de la Nit de Sant Joan al vespre del 23 de juny és una festa quasi universal; molt antiga i molt popular. El seu origen és precristià, ja que és la festa del solstici d'estiu, íntimament lligada als cultes al sol, el foc i la fertilitat. A les regions situades a l'hemisferi nord, especialment les situades prop del cercle polar -on el fenomen del solstici és especialment impactant- és una de les festes més importants de l'any.
L'element central de la festa -i això és comú a totes les tradicions- és el foc de Sant Joan, una mena de foguera en flames. La tradició li atribueix virtuts purificadores i, segons les diverses tradicions locals, la multitud sovint hi crema objectes que simbolitzen el mal o el perill. Però, la festa és sobretot un himne a la vida i a l'alegria: el sol està en aquesta època al seu punt àlgid i ens trobem a principis de l’estiu! Tanmateix, el solstici anuncia alhora la decadència del sol i certes tradicions populars invoquen curiosament -en aquest moment que sembla inoportú- una lleugera sensació de malenconia.
"Ella que l'estimava tant
Ella pensava que era el més guapo de Sant Joan,
Ell ja no l'estima
És el passat
Deixem de parlar-ne. »
(Cançó popular creada el 1942 per Léon Agel i Émile Carrara)
La seducció, la dansa, l'erotisme, l'amor són elements que sempre han caracteritzat els balls d'estiu de la nit de Sant Joan i aquests elements han despertat des de fa temps les sospites de les esglésies cristianes. Primer van intentar de prohibir la festa, com a l'edat mitjana, en particular la tradició dels focs , però a poc a poc la festa es cristianitza i la tradició cristiana atribueix el 24 de juny al dia del naixement d'un personatge històric molt important - descrit per l'Evangeli de Lluc i fonts jueves - Yohanan Ben Zekharya, més tard anomenat Sant Joan Baptista, considerat el precursor i anunciador de Crist.
Des de llavors, les dues tradicions conviuen sense xocar.
Als Països Catalans és una festa molt important! Se celebra a través d'innombrables tradicions locals en les quals òbviament intervenen les fogueres, però també cerimònies que evoquen l'agricultura, les plantes i els animals. A moltes localitats la gent recull en aquest dia plantes aromàtiques i medicinals que tindrien, segons la tradició un poder curatiu reforçat, per exemple el romaní, la farigola, el fonoll i l'herba de Sant Joan -també anomenada herba de Sant Joan.
Però la tradició més catalana de totes és sens dubte la de la “Flama del Canigó”.
La Flama forma part de la tradició de les “falles”, els focs del Pirineu català, d'Andorra i de la Vall d'Aran, on es fa baixar el foc purificador de la muntanya. Aquestes falles són descrites per un famós poeta català en els termes següents:
“Del bosc de Canigó són los fallaires
Que dansen, fent coetejar pels aires
Ses trenta enceses falles com trenta serps de foc ;
En sardana fantàstica voltegen
I de mà en mà tirades espumegen,
De bruixes i dimonis com estrafent un joc.”
(Jacint Verdaguer, Canigó
El que és interessant és que hi ha una ambigüitat sobre el lloc dels dimonis a la cerimònia. Lluny de ser considerats "malvats", esdevenen els protagonistes de la festa i es barregen amb les bruixes a la gent per ballar al voltant del foc. La tradició dels balls de diables als correfocs és molt popular a Catalunya i sobretot amb motiu dels focs de Sant Joan.
En el cas concret de la cerimònia de la Flama del Canigó, aquest "foc" ha agafat un nou sentit des dels anys cinquanta: s'ha convertit en el símbol de la vitalitat de la llengua i la cultura catalanes.
El 22 de juny, els voluntaris porten la flama que es guarda a la "Casa Pairal" de Castillet de Perpinyà al cim del Canigó on encenen un gran foc que es mantindrà tota la nit. L'endemà es porta a peu, en bicicleta, en cotxe, en vaixell, en barca a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans, evidentment a la Catalunya Nord, a la Catalunya Sud, al País de València, a les Illes Balears, a la Franja d’Aragó, a Andorra i a l'Alguer a Sardenya. La idea de la “Flama de l'Amistat” és recordar la importància de la llengua i la cultura catalanes que són comunes a tots els catalans i catalanes. A la seva arribada la flama és rebuda per la població celebrant i es porta en cercavila fins a l'ajuntament on les autoritats llegeixen un manifest en presència d'associacions culturals, socials i esportives.
Al vespre, la flama encén les fogueres de la revetlla de Sant Joan i comença la festa.
Michel Leiberich, professor d'Universitat (Palau del Vidre)