Descripció

(Aquest text és l'aportació del diputat bretó Paul Molac a la reflexió dels Angelets de la Terra a favor de les llengües anomenades "regionals" en el Llibre Blanc de Catalunya Nord. Un dels editorials del segon Llibre Blanc de Catalunya Nord anirà a càrrec de Pau Molac.)

 

Llengües regionals – Quines perspectives

El lingüista Bernard Cerquiglini compta amb 75 llengües diferents a França. Les seves situacions també són dispars, n'hi ha que no estan escrites, d'altres s'ensenyen, n'hi ha que tenen un estatus molt protector quan travessen fronteres. No obstant això, tenen una cosa en comú, segons la UNESCO, tots, excepte el basc, estan considerats en gran perill d'extinció. Fins i tot veiem en molts territoris on aquesta davallada és, de fet, extremadament ràpida i es pot esquematitzar de la següent manera per a les noves generacions d'adults, per a una gran part de la població: els seus avis parlaven amb fluïdesa el bretó, els pares podien entendre una conversa en aquesta llengüa i els nens d'avui només saben unes poques paraules.

Aquesta desvatllada no deu res a l'atzar. És el resultat d'una política continuada des de principis del segle XIX per part de les autoritats franceses per eradicar aquestes llengües. El francès és l'única llengua oficial, l'única llengua d'educació, d'administració i esdevé l'única llengua de comunicació. Si una política pública és responsable del declivi de les llengües de França, altres polítiques públiques a gran escala poden permetre avui invertir la tendència i mantenir l'ús de la llengua en l'àmbit públic i privat. Les nostres llengües són les nostres vides. Reflecteixen qui som. Una herència dels avantpassats, que ens permet definir-nos i identificar-nos dins d'una comunitat. Lluny de crear qualsevol forma de separatisme, com ho destaquen constantment els defensors de la unicitat del poble i de la llengua, això contribueix a reforçar una cohesió que permet una obertura a la nostra pròpia cultura, a la nostra pròpia realitat. Com et defineixes i et projectes en aquest món cada cop més globalitzat sense saber qui ets? Alguns ni tan sols saben el significat del seu nom, el nom del poble on viuen. Conèixer la teva llengua regional també significa no ignorar el teu propi país.

Si aquestes polítiques públiques, incentius d'avui, han d'afectar tots els actors, des dels ens locals fins a l'Estat, passant per les Universitats, és sobretot el sector educatiu el que és essencial. Permet recrear parlants d'una llengua que ja no és la seva llengua materna. Tanmateix, si veiem algunes millores en aquest àmbit, no són suficients. La culpa és d'una oposició de principis dins de la tecnoestructura del Ministeri d'Educació Nacional i del mateix ministre, però també d'una singular mancança de mitjans destinats a l'ensenyament en les anomenades llengües regionals. Tanmateix, com s'aprenen millor les idiomes en un món políglot? Com desenvolupar mecanismes cerebrals per desenvolupar el coneixement i l'abstracció? Tantes preguntes a les quals l'educació bilingüe, amb una llengua regional, dóna resposta.

Les reivindicacions i les accions dels activistes van donant els seus fruits a poc a poc i aconsegueixen elevar el balanç de poders a favor nostre. Però el que vaig veure quan vaig portar la llei de les llengües regionals l'any passat va ser l'increïble canvi d'opinió pública. Això es va poder percebre a través del tractament mediàtic, que va ser totalment diferent entre la primera i la segona lectura del text a l'Assemblea Nacional. Això es va sentir moltíssim entre els meus companys parlamentaris. Allà on les llengües regionals eren abans uns vagues temes d'atenció per l'opinió pública, s'han convertit en un tema important per a la defensa del patrimoni immaterial. Podria afegir altres exemples. L'afer dels diacrítics també és força emblemàtic. Si la tecnocràcia estatal, representada pel Consell Constitucional, va resistir prohibint els diacrítics, el poble ja no entén aquesta actitud. La seva reacció s'expressa amb claredat i l'he sentit sovint: "L'administració no té res millor a fer que emprenyar-nos amb aquestes preguntes". Finalment, en algunes regions, el tema de les llengües regionals ha estat un tema de campanya a les darreres eleccions autonòmiques. Podem pensar, doncs, avui, encara que la situació segueixi sent molt fràgil i la mobilització no s'ha de cessar, que la corba de parlants de determinades llengües de França es pot invertir.

Com he indicat, per tant, el gran esdeveniment que es va produir l'any 2021, més enllà de la votació de la llei de llengües regionals i de l'oposició frontal del ministre Blanquer que hem vist, és el balanç de l'opinió pública al respecte. De cop, els mitjans francesos van començar a esmentar aquests temes i la redacció parisenca, sovint mal dotada d'experts en el tema, va alertar els seus corresponsals regionals. Le Monde, Liberation, Le Figaro van tractar el tema seriosament i van anar molt més enllà dels contes als quals estàvem acostumats. Les ràdios i les televisions també van tractar aquesta preocupació, evitant caure en el parany de les « reivindicacions de friquis » o la baralla de rereguarda que havíem escoltat abans. I què passa amb la línia editorial de la nostra premsa diària regional. Si, efectivament, es tractava de mitjans més habitualment inclinats a defensar la causa de les llengües regionals i a tractar el tema en profunditat, em va sorprendre profundament l'abast que el tema va tenir en determinades columnes. A Le Télégramme, Le Courrier Picard o Ouest-France, la votació de la llei va aparèixer a les portades del l'endemà. I a través d'aquest tractament mediàtic, és realment l'opinió pública la que s'ha apoderat del tema, on normalment una majoria silenciosa veia les coses amb un ull molt distant i poc interessat.

Tot i així, cal dir que els nostres adversaris ens van ajudar una mica en aquest àmbit. Recordem-ho: durant l'examen del text en primera lectura el febrer de 2020, els diputats de la majoria van adoptar el text, però el van buidar parcialment del seu contingut retirant tots els articles relatius a l'educació. La pressió del Govern representada en aquest moment pel ministre Jean-Michel Blanquer era massa forta. Tanmateix, la llei va incloure alguns avenços notables. La inclusió de les llengües regionals en el codi del patrimoni amb l'obligació de l'Estat i les entitats locals de procedir a la seva conservació. Garantir la senyalització bilingüe, especialment a la carretera. La modificació de la llei Toubon perquè ja no s'oposi a l'ús de les llengües regionals. Finalment, l'acceptació dels diacrítics a l'estat civil.

L'actitud dels senadors també va ser decisiva. No només van decidir votar d'acord amb tot el que va sortir de l'Assemblea, sinó que sobretot van reintroduir grans disposicions en matèria d'educació, com ara l'autorització de l'ensenyament per immersió, la implantació del paquet escolar per a les escoles associatives o la generalització de l'oferta. de l'educació en la llengua regional. Si el ministre Blanquer no s'esperava aquesta actitud de la cambra alta, tampoc podia esperar la votació històrica d'aquesta llei amb tots els avenços reintroduïts al Senat. Per 247 vots contra 74, els diputats van ratificar definitivament el text per majoria aclaparadora i això en contra de l'opinió del Govern. Els diputats de la majoria van preferir en aquest cas seguir la seva pròpia convicció, d'acord amb la terra escollida, més que respondre a les ordres governamentals i les del seu grup. Aquest és un progrés històric.

I és, efectivament, el conservadorisme del ministre Blanquer, ben ajudat pel Consell Constitucional, al final d'una confiscació político-judicial, el que va acabar capgirant tota l'opinió pública en contra seu. Perquè costa de creure que el til del primer nom del petit Fañch pugui constituir una amenaça per a la República. I sobretot, ningú no entén aquesta implacabilitat contra les nostres llengües. Ho va entendre finalment l'executiu anunciant el color arran de la censura per part del Consell Constitucional de l'ensenyament d'immersió: les escoles associatives no es veuran afectades a l'inici del curs i es desenvoluparan experiments en públic. Aquest contrapunt de l'executiu al discurs del Consell Constitucional sorprèn els advocats. Però tot i així va poder tranquil·litzar els pares i els implicats en l'educació en la llengua regional. I això es va reforçar al desembre quan el ministre Blanquer va signar una circular, contradient en tots els sentits la decisió del Consell Constitucional. Legalment, és molt defectuós. Però és una victòria els beneficis de la qual no deixem de saludar.

En conclusió, diria que estem lluny d'haver guanyat la lluita, i que l'esforç dels activistes encara avui és absolutament necessari. Però el progrés és real, inclòs a nivell legal, i espero que avui comencem a veure el final del túnel. El treball concertat entre professors, càrrecs electes i simpatitzants està donant els seus fruits perquè només és una qüestió d'equilibri de poder. El més important és que les mentalitats canviïn. No desespero que algun dia, a les nostres escoles, tots els alumnes que així ho desitgin puguin tenir l'oportunitat de realitzar la seva formació en francès i en la llengua del seu territori.

Paul Molac,

Diputat de Morbihan (Breizh/Bretanya).