Nou nom del departament : als orígens del nostre territori

Per comprendre-ho bé, remuntarem en el temps.

Abans de l’any 800, el Sacre Imperi Romanogermànic de religió cristiana està envoltat de pobles pagans. L’emperador Carlemany tem ser desbordat. En els llocs on els seus enemics poden infiltrar-se, estableix regions comandades per un militar. La regió més al nord és Dinamarca, inquietada pels víkings; la regió més al sud, amenaçada pel món musulmà dels àrabs, és el territori que esdevindrà Catalunya.

Així, cap a l’any 805, Carlemany crea aquí 14 zones – els Comtats – comandades per un Comte: Barcelona, Andorra, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Urgell, Girona, etc. Formen la Marca d’Espanya.

Anècdota: l’himne actual d’Andorra comença amb «El gran Carlemany, mon pare, dels alarbs em deslliurà…», és a dir «El gran Carlemany, el meu pare, ens va alliberar dels àrabs…».

Així, ens adonem que les paraules Rosselló, Cerdanya i Conflent remunten molt enrere en el temps.

La construcció del Regne de França

Per la seva banda, el petit regne dels francs, centrat al voltant de la regió parisenca actual, aspira a fundar un imperi. A força de guerres ferotges, els reis francs s’apoderen dels regnes i dels comtats veïns.

Van haver d’instaurar cada vegada un govern autoritari per contenir aquestes regions vençudes que només somien amb una cosa: recuperar la seva independència. Per això, els reis francs nomenen un Intendent a cada regió conquerida, Intendent que té pràcticament plens poders.

En aquest regne dels francs que s’amplia regularment, no hi ha cap unitat lingüística ni cap unitat política. Algunes regions tenen mini-governs, d’altres no.

És així com Ramon, el comte de Tolosa, tria el seu senyor feudal el 1213: no pas el rei dels francs, sinó Pere I, comte de Barcelona i rei d’Aragó. L’episodi dels càtars serà fatal per a la independència del comtat de Tolosa.

Cal esperar el segle XIII perquè aparegui el nom de «Regne de França».

La mirada d’Alexandre Sanguinetti

Escoltem un coneixedor fi, Alexandre Sanguinetti (1913-1980), que va ser ministre sota el president Pompidou, diputat UDR de dreta:

«És la centralització la que ha permès fer França malgrat els francesos o en la indiferència dels francesos… no és casualitat que set segles de monarquia, d’imperi o de república hagin estat centralitzadors: és que França no és una construcció natural. És una construcció política volguda per a la qual el poder central no ha mai desarmat. Sense centralització no pot haver-hi França. Pot haver-hi una Alemanya, pot haver-hi una Itàlia, perquè hi ha una civilització alemanya i una civilització italiana. Però a França hi ha diverses civilitzacions. I això no ha desaparegut, podeu creure-ho d’un diputat de Tolosa».

La creació dels departaments

Quan esclata la Revolució Francesa, un moviment es radicalitza: és fermament oposat a l’Església i a les «cultures regionals».

Es vol acabar amb els 32 Intendents del regne de França; es reforça encara més el poder central amb la creació dels departaments; serà el 26 de febrer de 1790.

En aquella època, el regne de França comprèn 83 departaments. Els seus noms han de trencar amb les antigues províncies, per això s’imposen noms de rius, de rieres o de muntanyes.

Després del seu cop d’Estat del 9 de novembre de 1799, Bonaparte ressuscita els Intendents sota la forma dels Prefectes.

El cas dels Pirineus Orientals

Així, els departaments han fragmentat les regions de la mateixa cultura, tot això per trencar el sentiment regional.

A tall d’exemple: als dos extrems dels Pirineus hi ha els Baixos Pirineus, nom considerat pejoratiu que el 1969 es modifica i passa a ser Pirineus Atlàntics; a l’altre extrem, els Pirineus Orientals.

Quin nou nom per al nostre departament?

Avui, per donar un nou nom al departament, tenim dues opcions: o bé la continuïtat (donar un nom d’origen geogràfic), o bé la millora amb un toc humà.

Certament tenim altres opcions com «Catalunya del Nord» o «País Català». Recordem que des del principi el consell departamental va rebutjar el terme País Català; per tant, no cal lluitar per una causa perduda d’entrada.

Així, per a alguns el nom hauria de ser Pirineus Mediterrània (però continuem en el terreny geogràfic, per tant no canvia res), per a d’altres el nom hauria de ser Pirineus Catalans.

I ja ens vibra el cor amb la paraula «Catalans». I estem en sintonia amb el temps. A la televisió, a la ràdio, a la premsa i en la vida quotidiana, la paraula català és arreu; cada dia el diari L’Indépendant publica desenes de reportatges amb banderes catalanes a les mans d’infants, dones i homes.

Així doncs, no és demanar la lluna voler un nou nom que porti la paraula «català», és simplement una qüestió de respecte. Forma part de la nostra cultura mil·lenària.

Una oportunitat que no podem deixar escapar

Avui tenim una oportunitat immensa!

Si la deixem passar, quantes dècades haurem d’esperar una altra ocasió?

Aixequeu-vos i voteu per «Pirineus Catalans».

Els Angelets de la Terra
Ribesaltes