Descripció

Imagineu la següent escena: Som a finals del segle IX i Guifré el Pilós (840-897), comte de Barcelona, ​​es mor, ferit a la batalla. El comte i els seus cavallers barcelonins van lluitar valentament al costat de l'emperador carolingi per repel·lir els normands. S'acosta l'emperador al llit on jau el comte i, per agrair-li la seva ajuda, mulla la mà en la sang que brolla de la seva ferida i passa els quatre dits sagnants per sobre de l'escut daurat de Guifré.

Des d'aleshores, els comtes de Barcelona exhibeixen l'escut amb les quatre barres vermelles sang sobre fons daurat.
Hi ha moltes versions diferents de la llegenda que, en realitat, només apareix al segle XVI a València. Més endavant va ser embellida, dramatitzada i posada en escena pels escriptors de la Renaixença durant el despertar de la literatura catalana a l'època del Romanticisme.
Així parlen Guifré el Pilós i l'emperador en el poema de Jacint Verdaguer la "Llegenda de Montserrat":

"De les nafres no me’n sento,
sols me’n sento de l’honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors".

"Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.
Posa els dits en la ferida,
els passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.
"Grans mercès, el rei de França,
grans mercès, l’emperador...”

Aquest relat commovedor i cavalleresc, no és històric, però l’escena imaginària de la creació de les quatre barres és inamovible dins de l'imaginari nacional català.

Dit això, com totes les llegendes té un nucli històric simbòlic. Posa en escena un personatge clau de la història de Catalunya, el comte de Barcelona, ​​Guifré el Pilós, nascut al Conflent i un emperador carolingi, i subratlla d'aquesta manera la relació històrica entre els comtats catalans d’Urgell, Cerdanya, Rosselló, Barcelona, Girona i altres... amb l'Imperi.

L'escut de les quatre barres sobre fons daurat -l'escut dels comtes de Barcelona- és un dels més antics d'Europa. S'ha transmès a nombrosos pobles i municipis del Principat de Catalunya, als territoris i poblacions d'Occitània, al Regne d'Aragó, Mallorca, València i Sicília.

En realitat, apareix per primera vegada al segell de Ramon Berenguer IV (1131-1162), comte de Barcelona, ​​de Girona, Osona i Cerdanya. El segell es conserva a l'arxiu departamental de Marsella.

Aquest escut està molt lligat al naixement de Catalunya, que es forma a partir dels comtats catalans del Pirineus i que a poc a poc es van independitzar de l'Imperi.

Amb la violenta ocupació dels territoris de la corona catalano-aragonesa entre 1707-1717 per part del Borbó Felip V durant la Guerra de Successió anuncià la repressió implacable d'Espanya contra les institucions i la cultura catalanes, aquest escut va desaparèixer dels Països Catalans i de l’Aragó i fou substituït per l'escut de Castella i Borbó: el castell, el lleó i la flor de lis.

No va ser fins a la Renaixença del segle XIX que el moviment de renovació de la cultura catalana va recuperar d'aquest símbol històric i que l’escut va reaparèixer amb força en l'arquitectura, l'art, la literatura i la imatgeria al voltant de la idea de la nació catalana. Des de la mort del dictador Franco, aquest símbol fort ha recuperat el seu lloc en la simbologia heràldica dels Països Catalans.

Michel Leiberich, professor d'Universitat (Palau del Vidre)