L’abat Oliba

Quan sortim d’una visita de la catedral de Vic, on podem admirar les estranyes pintures de Josep Maria Sert, ens crida l'atenció una estàtua moderna que representa, rígida i severa, un abat o un bisbe que porta al pit la inscripció “Pau i Treva”. A la base es pot llegir: Oliba bisbe de Vic abat de Ripoll i de Cuixà 971-1046.

Oliba de Cerdanya, nascut a Besalú o Cornellà de Conflent l'any 971 i mort el 30 d'octubre de 1046 a Sant Miquel de Cuixà, comte de Ripoll i Berga, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà és un personatge important i emblemàtic de la història de Catalunya.

Els llibres d'història ens expliquen que la seva vida va transcórrer a l'espai dels comtats catalans que es trobaven als Pirineus entre el món musulmà d’Al Andalús al sud i l'Imperi carolingi al nord. Aquests comtats tenien llaços dinàstics amb l'Imperi, però a poc a poc es van convertir en sobirans i van adquirir estructures pròpies.

L’abat Oliba, de família comtal -Guifré el Pilós era el seu besavi- va participar activament en l'estructuració d'aquesta regió de parla catalana promovent un ordre polític, eclesiàstic i artístic singular.

És el “pare de la pàtria catalana” com afirma la historiografia dels segles XIX i XX? Difícil de dir, perquè els conceptes de "pàtria, poble i nació" apareixen 800 anys després, i Oliba, preocupat per la posició geoestratègica dels comtats i per l’evolució inquietant de les forces dominants, estava lluny d'imaginar una Catalunya com la coneixem nosaltres ara. Els comtats catalans van entrar aleshores a poc a poc en una evolució que culminaria segles més tard amb la formació d'un poble i d'una nació : Catalunya.

Quan va ser nomenat abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, Oliba va emprendre tot seguit la reconstrucció espiritual i material d'aquests dos pols eclesiàstics. Paral·lelament, va iniciar una reforma de l'esperit monàstic als comtats i va fundar nous monestirs, com l'emblemàtic Montserrat el 1023 i Sant Miquel de Fluvià el 1045. El 1018 va ser nomenat bisbe de Vic, molt probablement amb el suport de la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, amb qui compartia els mateixos ideals i els mateixos interessos polítics. En tot cas, serà el seu fidel aliat tota la vida.

Des del moment en què va esdevenir bisbe, va compaginar les funcions eclesiàstiques i polítiques, fet que va augmentar considerablement el seu poder i influència. Oliva tenia una visió molt particular de la societat i de l'ordre polític europeus. Estava relacionat d'una banda amb la idea de l'Imperi -amb la qual els comtats intentaven trencar políticament, sense fer-ho emocionalment- i, d'altra banda, amb la idea d'una església activa i emprenedora, molt present als afers dels Estats.

El seu ideal era una societat basada en la pau on els propietaris de la terra -els pagesos- i els clergues no haguessin de témer perdre les seves bases de subsistència, fins i tot la seva riquesa. Segons Oliba, calia mantenir un equilibri de poder entre comtes i eclesiàstics, perquè desconfiava de la multiplicació de castells fortificats en poder d'una aristocràcia guerrera que tenia una visió política diametralment oposada a la seva: una societat basada en la guerra i la servitud dels pagesos. Una visió que, malauradament per a Oliba, es va anar imposant en la societat feudal.

En aquest sentit Oliba impulsa les assemblees “Pau i Treva de Déu”. La primera es va reunir l'any 1027 sota la seva presidència a Toluges al Rosselló. Aquestes assemblees havien de protegir els propietaris de les terres lliures, però també el clergat, de les exaccions de la noblesa. Els pagesos, per exemple, obtenen la possibilitat de demanar ajuda jurídica als tribunals eclesiàstics. Les assemblees també fixaven dies en què estaven prohibides les batalles. Altres assemblees d'aquest tipus tindran lloc a altres llocs, per exemple a Vic, i el seu èxit s'estén ràpidament més enllà de les fronteres comtals i es multiplica a Europa.

Aquestes iniciatives, que volien mantenir un cert ordre basat en l'equilibri entre comtats i església, en un Imperi cada cop més virtual, no van aconseguir frenar a llarg termini el nou ordre guerrer de la noblesa feudal. La utopia d'una societat pacífica, perseguida per Oliba i Ermessenda de Carcassona, no es farà realitat, però les seves idees basades en un cert "pactisme", en la pau per mantenir un sistema econòmic capaç de crear riquesa, no desapareixeran de la història. És per això que alguns historiadors estableixen una relació entre les assemblees de “Pau i Treva” i la futura creació d'una Generalitat basada en valors semblants.

Un altre àmbit que ha fet famós Oliba és l'arquitectura. L'art romànic català és present a tot el territori dels comtats, especialment a Ripoll i Sant Miquel de Cuixà al Conflent. Evidentment no va ser ell qui va inventar aquest estil, que és un estil europeu amb variacions locals, sinó que va estimular un important moviment d'ampliació i restauració d'antigues esglésies i monestirs, on els arquitectes van aplicar aquest nou estil amb les seves exigències litúrgiques i implicacions espirituals. En la ment d'Oliva, aquesta "xarxa" d'esglésies i monestirs volia contrarestar la xarxa creixent de castells dels nobles.

1000 anys ens separen del món d'Oliba, però encara podem admirar vestigis importants com Sant Miquel de Cuixà al Conflent, Ripoll al Ripollès o la famosa Montserrat, que són la prova que tots vivim en un espai que té la mateixa cultura, lingüística i història, fins i tot si ara Catalunya fos políticament tallada en dues. La revista “L’Avenç” acaba de publicar un llibre interessant: "Cuixà, exili i refugi Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985)" de Jordi Tomàs. El llibre narra la història de vuit monjos expulsats durant el franquisme de Montserrat que es troben a Cuixà. És només un exemple que demostra que els lligams creats a l’època d’Oliba encara són visibles.

Michel Leiberich, professor d'Universitat (Palau del Vidre)