Joan-Lluís PRAT (1944-2021): filòsof i defensor de la llengua i la cultura catalanes

Nascut el 31 de gener de 1944 a Perpinyà (Pyrénées-Orientales), mort l'11 de març de 2021 a Elne (Pyrénées-Orientales), professor associat de filosofia, titular del DEA d'Estudis Catalans; militant de la Lliga Comunista (LC/LCR) a Toulon i després a Perpinyà del 1970 al 1976; membre del grup departamental de l'Escola Emancipada del Var llavors dels Pirineus Orientals; apassionat defensor de la llengua i la cultura catalanes. L'honestedat intel·lectual no es dóna a tothom. Jean-Lluís Prat n'havia fet la seva regla de vida.

Encara ens queda, per inspirar-nos d'aquest gran pensador francès i català, el seu blog (jeanlouisprat.over-blog.com) la gran riquesa de reflexions del qual va més enllà del marc de la filosofia. Una suma de 247 articles que resumeixen una vida de reflexió. Joan-Lluís Prat ha fet del seu blog, iniciat l'any 2009, el dipositari dels seus múltiples camps d'estudi, amb, per descomptat, predilecció pels filòsofs, d'Epicur a Sartre, però sense privar-se d'analitzar amb el mateix esperit crític de personatges de novel·les com Scarlett O'Hara o Sherlock Holmes, temes d'actualitat com la independència de Catalunya, l'extrema dreta a Perpinyà o la gestió de la pandèmia per part del govern. Si admira Castoriadis, Merleau-Ponty i Joan-François Revel, no els estalvia, encara que més aviat llença les seves fletxes a "el jutge" Michel Onfray. Joan Lluís Prat al programa Memòria.

Joan-Lluís Prat va néixer a Perpinyà (Pirineus Orientals), però va passar la seva infantesa a Elne, un petit poble dels Pirineus Orientals, on va morir. La seva mare, Edmée, Joanne Prat (13 de febrer de 1921-16 de juliol de 2004) li va posar el seu cognom i el va criar amb el fill de la seva nova companya, un treballador del ferrocarril. Joan-Lluís Prat es va educar a l'escola primària pública d'Elne. La seva mare pertanyent a una família tradicionalista, va rebre una seriosa educació religiosa. Havent perdut la fe al final de la seva adolescència, va conservar una important cultura religiosa, aficionada al coneixement teològic. Va dir a Daniel Guerrier i Serge Latouche que va continuar anant a missa els diumenges fins al 1967, així que fins als 23 anys.
Quan era adolescent, la seva mare li va revelar la identitat del seu pare, Josep [José] Mechó Almela, militant comunista, militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, comunista). Nascut a València (Espanya) el 27 de juny de 1919, electricista, Mechó va arribar a França la primavera de 1939, després de la derrota dels republicans espanyols davant les tropes franquistes. Es desconeix el seu grau a l'Exèrcit Popular de la República Espanyola. Inicialment es va allotjar al camp d'Argelès-sur-Mer (Pirineus Orientals), després va ser pagat a partir del 7 de gener de 1940 a la 41a companyia de treballadors estrangers (CTE), destinada a la guàrdia de l'important parc automòbil portat pel Republicans espanyols, durant la Retirada, al Camp de Mart de Perpinyà. Després va treballar a les mines de ferro de Fillols, al Conflent (Pirineus Orientals), dins d'un grup de treballadors estrangers (GTE). Va ser en aquestes circumstàncies que va tenir una aventura amb aquesta jove d'Elne i que van tenir un fill, Joan-Lluís . El seu pare no el coneixia, perquè poc abans del seu naixement havia marxat a una missió clandestina a Barcelona, ​​​​d'on no va tornar mai més. El seu pare havia participat en l'acció de l'AGE (Primera brigada, dels Pirineus Orientals, de l'Agrupación de guerrilleros españoles (AGE), grup armat del Partit Comunista d'Espanya, a França, sota l'ocupació alemanya) al Conflent. , en particular dins de la ruta "Ajax" a Espanya (Gual i Larrieu, op. cit.). Sembla que un cop ja adult, i bastant tard, Joan-Lluís Prat va tenir contacte amb membres de la família del seu pare a Barcelona (coneguda amb el seu avi patern a Barcelona) i/o a València (conversa telefònica amb el seu pare, fugint i semblant no recordar res).
Estudiant brillant, va fer els seus estudis secundaris a l'institut François-Arago de Perpinyà, des de sisè fins al batxillerat (1961), marcat amb força pel seu professor terminal de filosofia, Jacques Rodier, després a les classes preparatòries a l'institut Pierre de Fermat. escola, a Toulouse (Alta Garona). A l'institut Arago de Perpinyà va aprendre llengües antigues, el llatí i el grec, que va dominar perfectament i que va perfeccionar a Tolosa i no va deixar de conrear.
Després, va fer els seus estudis de postgrau en filosofia a la Universitat de Tolosa fins al 1967. Va seguir els cursos dels professors Robert Blanché (1898-1975), Georges Bastide (1901-1969) i Gérard Granel (1930-2000), carismàtic jove professor. el curs del qual sobre els Manuscrits de Karl Marx de 1844 va tenir una gran participació. Després d'haver obtingut l'agregació de filosofia l'any 1967, va fer el primer any d'ensenyament a l'institut Henri-Poincaré de Nancy, després marxa a la cooperació a Tunis. Durant dos anys (1968-69 i 1969-70), va ser professor de filosofia a l'Escola Nacional de Professors Ajudants (ENPA) que preparava futurs professors universitaris, sovint estudiants molt motivats. Un d'ells, Noureddine Lamouchi, va continuar els seus estudis i es va convertir en un reconegut especialista universitari de Joan-Paul Sartre. Encara que lluny de França, va estar molt marcat pels fets del maig del 68, que va seguir pels diaris, Le Monde i Le Nouvel Observateur. També podia llegir revistes, com Les Temps Modernes, a la biblioteca de l'institut Carnot de Tunis. També va descobrir la biografia en tres volums de León Trotsky d'Isaac Deutscher i les obres de Trotski recentment reeditades per Editions de Minuit: 1905, Lenin, Les nostres tasques polítiques, La Internacional Comunista després de Lenin. També va llegir Front popular, Revolució perduda de Daniel Guérin i La revolució desconeguda de Voline. Finalment, va quedar fascinat pel maig del 68: la bretxa, el llibre escrit al moment per Edgar Morin, Claude Lefort i Joan-Marc Coudray, sense saber que sota aquest pseudònim s'amagava Cornelius Castoriadis, l'obra del qual el marcaria profundament.
De tornada a França, va ser nomenat el setembre de 1970 professor de filosofia al Lycée Dumont-d'Urville de Toulon (Var). Sense cap experiència política ni sindical, va decidir contactar amb la Lliga Comunista, el grup que li semblava el menys sectari, tolerant l'existència de tendències en el seu interior. Va escriure al diari Rouge i poc després va rebre la visita de Michel Samson, aleshores estudiant a Aix-en-Provence, després periodista a Rouge i després a Le Monde. Es va posar en contacte amb dos simpatitzants locals, Michel Joan i Roland de Martelaere, tots dos artesans de la fusta d'olivera, casats, pares i que vivien als afores de Toulon. Michel Samson li va oferir participar en una reunió internacional a Brussel·les contra la intervenció militar nord-americana al Vietnam. Per tant, va ser un dels 1.100 militants de la LC que es van unir als seus 2.500 companys belgues, alemanys, anglesos, italians, espanyols i suïssos a Brussel·les els dies 21 i 22 de novembre de 1970 per escoltar Ernest Mandel i Tariq Ali, els líders de la Quarta Internacional. Després d'haver aturat els autobusos a la frontera, els militants van ser arxivats, fet que va valdre a Joan-Lluís Prat la visita d'un oficial d'intel·ligència general uns dies després. Va ressentir la Lliga per una lleugeresa que no entenia d'una organització que afirmava formar part del partit bolxevic. Toulon, un gran port militar i una ciutat sense universitat, era terra de missió per a la LC. No hi va haver implantació i l'alcalde Maurice Arreckx, un polític molt dretà, membre de l'UDF-PR, no va facilitar la tasca de la cèl·lula de tres militants que es va constituir a principis de 1971. Així per a la seva primera reunió pública , una sala municipal els va ser denegada per part de l'alcalde (Vermella n°138, 31 de desembre de 1971). Pel que fa a la policia, van assetjar els activistes. Així, Joan-Lluís Prat va ser detingut a una porta de l'Arsenal de Toulon mentre repartia fulletons del Secours Rouge amb joves simpatitzants de l'institut. Embarcats en una furgoneta policial, van ser interrogats, fotografiats, però no van ser processats als jutjats. El director del seu institut, ell mateix, el va convocar i li va assenyalar que les seves activitats polítiques eren inadequades per a un educador. Fins i tot va ser sospitat pels pares d'un estudiant com a responsable de la seva desaparició temporal, quan simplement havia anat a un concert de música pop. Malgrat tot, Joan-Lluís Prat va continuar jugant, així, va ser delegat pels seus companys al 2n Congrés de la LC que es va celebrar a Rouen els dies 29, 30 i 31 de maig de 1971. També va intervenir en assemblees públiques, contradir o fer preguntes vergonyentes a ponents de partits d'esquerres, Michel Rocard, Raymond Guyot (PC) i fins i tot François Mitterrand] durant la campanya per a les eleccions legislatives de 1973. Després van arribar a Toulon activistes de la regió de París, "més experimentats que nosaltres". a l'estil nacional d'organització” (Blog de J.-L. Prat, 4 de novembre de 2013), Dominique Herman i la seva companya Anne Gerbe (amb pseudònims pintorescs: Roméo et Juliette, després Gatsby et Juliette) . El primer va ser acusat aviat d'insultar caps d'estat, perquè durant una manifestació contra la intervenció militar nord-americana a Vietnam s'havia brandat un cartell que portava: "Nixon assassin, Pompidou complice". Aviat la cèl·lula va passar de tres militants a deu, als quals es van afegir els simpatitzants dels comitès vermells. Malgrat l'arribada de Michel Clayeux, professor universitari a Seyne-sur-Mer, ciutat de drassanes situada al port de Toulon, candidat de la LC a les eleccions legislatives del març de 1973, Joan-Lluís Prat va trobar aviat aquesta militància molt difícil. . Les poques reunions públiques que finalment el LC havia aconseguit celebrar van reunir un petit nombre de persones, 70 persones a La Seyne-sur-mer el 2 de juny de 1972 i 150 persones a Toulon l'endemà amb Alain Krivine. I cada vegada, els militants del CP, que venien en gran nombre, van intervenir de manera agressiva, creant un clima poc propici a possibles contactes (Rouge n°161, 10 de juny de 1972, p.11).
Aquesta pertinença a la LC no li va impedir establir vincles estrets amb René Merle, el seu company de catedràtic de literatura al Lycée Dumont-d'Urville, activista del Partit Comunista, molt compromès amb la defensa de la cultura occitana. De la mateixa manera, Joan-Lluís Prat es va sentir a gust al Grup Departamental (GD) de l'Escola Emancipada de Var (el GD 83), un grup nombrós, actiu i variat. S'hi van fregar activistes de LC, però també activistes del PSU, Lutte Occitane, maçons de la Lliga dels Drets Humans, llibertaris, sindicalistes revolucionaris, electrons lliures, ecologistes des de primera hora.
L'any 1973, a les eleccions a la CA nacional de l'SNES, cal presentar-se com a candidat a la secretaria de la categoria agregada.
Va ser en aquest grup on va conèixer realment la que havia de ser la seva dona el 16 d'abril de 1974, Janine, Régina, Marianne Cochet, nascuda el 12 de febrer de 1943 a La Seyne-sur-Mer (Var) i morta el 10 de setembre. , 2012 a Perpinyà. La seva família era de Guildo, prop de Saint-Malo i els homes estaven dividits entre la Marina Nacional i la marina mercant, d'aquí la instal·lació d'alguns a Toulon i La Seyne, amb les seves drassanes. El seu pare era un mariner bretó. La Janine era mestra especialitzada, van tenir un fill, Erwan, nascut el 9 d'octubre de 1975 a Perpinyà. Joan-Lluís Prat, havent-se casat amb una bretona, es va interessar molt per la Bretanya, on va agafar el costum de passar-hi diverses setmanes cada any, sobretot a l'estiu. No havia deixat de fer la connexió entre dues nacionalitats dotades d'una forta personalitat, Catalunya i Bretanya.
Va ser a través d'un membre de l'ÉÉ, Pierre Borel, antic militant de Socialisme ou Barbarie, que va descobrir l'obra de Castoriadis, que li va permetre superar els problemes provocats per aquesta experiència militant insatisfactòria: “Va ser el començament […] d'una teràpia política. Aleshores estava integrat en un grup trotskista, el LC. Em va ajudar a desfer-me’n”, explicava en una entrevista a François Dosse (Dosse, 2014, p. 490).
Des del setembre de 1973 s'instal·là a Font-Romeu (Pirineus Orientals), perquè havia estat nomenat professor de filosofia a l'institut Pierre-de-Coubertin d'aquesta ciutat, un institut climàtic situat a 1850 metres d'altitud. Nomenats aleshores a l'institut Henri IV de Béziers (Hérault), van llogar, amb la seva dona, un pis prop de l'estació de Perpinyà, que li va permetre arribar amb tren a Béziers, situada a 100 km, ell que va passar tard el carnet de conduir. i no la feia servir. Va ser allà, l'any 1976, on Daniel Guerrier va conèixer Joan-Lluís Prat, apropant-se a les idees marxistes llibertàries, com a subscriptor del Front Llibertari de Lluites de Classes publicat per l'Organització Anarquista Revolucionària (ORA) que esdevindrà l'OCL. Després, a principis dels anys vuitanta, va ser nomenat a l'institut Arago de Perpinyà on va acabar la seva carrera docent l'any 2002. Va continuar sent activista fins al 1976 a la secció LCR de Perpinyà, però durant les eleccions presidencials de 1974 va demostrar gran interès per la campanya de René Dumont, el primer candidat ecologista. Podem datar, així, el seu interès per l'ecologia, que continuarà afirmant-se després. Aquest interès es va nodrir de reflexions inspirades en l'obra –que admirava– d'André Gorz que, a partir de 1975, es va adherir plenament a les tesis ecològiques.
Joan-Lluís Prat es va implicar principalment, fins a finals dels anys vuitanta, al grup departamental (GD) de l'École Émancipée des Pyrénées-Orientales i a l'activisme dins de l'SNES. Així, l'any 1982, amb el seu GD, va ser un dels organitzadors de la Setmana Escolar Emancipada, la trobada anual d'activistes d'arreu de França, a Enveitg (Pirineus Orientals), a la Cerdanya.
També havia estat candidat a les eleccions municipals de Perpinyà de 1977, a la llista "Per al socialisme, poder als treballadors", llista que agrupa militants de la LCR, del moviment progressista catalanista (entre els quals el cap de llista, el ferrocarril Pierre-Yves Baron (1942-2017), militant de la CFDT i de l'Esquerra catalana dels treballadors) i activistes d'extrema esquerra que no figuren, entre els quals molts sindicalistes, com Joan-Lluís Prat o André Balent. Aquesta llista portava una sèrie de reivindicacions regionalistes, demanant especialment que les autoritats prestessin més atenció a l'ensenyament de la llengua catalana i a la difusió de la cultura catalana a la premsa escrita i audiovisual. S'havia pres molt seriosament la seva candidatura, va demanar a l'Educació Nacional els 15 dies de permís als quals tenia dret a fer campanya. Hi havia llistes d'unitats d'aquest tipus, habitualment associant la LCR, LO i OCT, en una trentena de grans ciutats de França. A Perpinyà la llista va obtenir el 2,90% dels vots emesos. Després d'haver demanat la votació de la llista de la Unió de la Gauche a la segona volta, els activistes d'extrema esquerra van liderar una campanya activa, paral·lela a la dels activistes d'esquerra, sense impedir la reelecció de Paul Alduy com a alcalde de Perpinyà.
Tots els qui el van conèixer testimonien la seva gran cultura. Així, diu Joan-Daniel Bezsonoff-Montalat, durant una excursió a Andorra, li va explicar "amb molt de detall" les diferències entre els dialectes del grec antic, el jònic i l'àtic, el dòric i l'eòlic, que es van acabar combinant per donar a llum. a la koiné, la llengua franca de l'antiga Grècia (L'Indépendant, 11 d'abril de 2021, article en català).
Però també era capaç d'escriure sobre el cinema japonès o la història de Lluís iana o sobre Georges Brassens, a qui admirava des de petit, les cançons del qual coneixia de memòria. Els 247 articles del seu bloc, JoanLluís prat.over-blog.com, testimonien aquesta curiositat. El seu col·lega i amic Joan-Luc Boileau, antic alumne d'Alain, l'havia introduït al MAUSS (moviment anti-utilitari en les ciències socials). Va participar a les trobades d'estiu del MAUSS als anys 80. Va ser allà on va conèixer Serge Latouche, professor d'economia a la Universitat d'Orsay i principal teòric del decreixement. Es van fer molt bons amics. Serge Latouche el va presentar a les edicions La Découverte, on Joan-Lluís Prat va publicar l'any 2007 una Introducció a Castoriadis a la col·lecció "Repères", fruit de molts anys de recerca. Aquest llibre, traduït a diversos idiomes, reeditat i enriquit l'any 2012, va ser tot un èxit. Va treballar i anotar per a una editorial espanyola Démocratie et relativisme, que recull el debat entre Cornelius Castoriadis i el MAUSS, obra traduïda per les edicions Mille et Une Nuits l'any 2010, una obra de referència sovint citada. La mateixa editorial va publicar sota el títol Xénophon, l'Anabase, el text d'Hypolite Taine, amb el prefaci i els comentaris de Joan-Lluís Prat. Publicacions que li van donar grans satisfaccions.
Joan-Lluís Prat va manejar la llengua catalana a la perfecció; al seu blog, molts dels seus escrits en aquesta llengua en donen testimoni. A més, no va dubtar a prendre una baixa formativa de sis mesos, l'any 1997, per preparar un Diploma d'Estudis Avançats (DEA) en estudis catalans sota la direcció de Gentil Puig Moreno a la Universitat de Perpinyà.- Via Domitia (UPVD). La tesi dedicada al filòsof català Joan Crexells (1896-1926) li va permetre obtenir la menció Molt bé. El seu amor pel català el va portar a donar suport, amb Joanine, a partir del 1975, a la Bressola, una escola alternativa, immersiva i laica, a la qual van matricular el seu fill Erwan. Amb la seva dona, van assumir responsabilitats en la gestió i el funcionament de l'escola, la Joanine en un principi feia la supervisió voluntària del menjador. També va actuar com a dinamitzador, posant en contacte Serge Latouche i Santiago Vilanova, activista de Catalunya-Sud, creador de l'associació “Una Sola terra”, diputat Els Verds-Alternativa verda al Parlament de Catalunya. Prat va organitzar un simposi a Saint-Michel-de-Cuixà (Taurinya, Pirineus Orientals) que va reunir catalans del Nord i catalans del Sud, tots ells amb uns records meravellosos. El seu compromís amb Catalunya el va portar a forjar vincles d'amistat molt forts amb Nicolas Garcia, alcalde comunista d'Elne —reelegit el 2020— i conseller departamental dels Pirineus Orientals, molt compromès des del 2017 en la lluita per l'alliberament dels presos polítics. a la Catalunya Sud. Joan-Lluís Prat va valorar els estudis d'Emmanuel Todd, per a qui el paper de les estructures familiars era fonamental en la formació de comportaments col·lectius, idees polítiques i religioses. Tanmateix, no ha volgut limitar la formació de la identitat catalana només a la influència de la "família arrel". Més que “nacionalisme català”, va preferir parlar de “nacionisme”, concepte desenvolupat pel gran pensador valencià Joan Fuster (1922-1992) (Prat, 1997, op. cit.). Va coeditar (edició crítica amb notes a peu de pàgina) amb un grup d'Amics de Joan Rous un text, publicat anteriorment de manera confidencial, d'aquest autor, prologat per Pierre Chevalier, el seu biògraf. Joan Rous, catalanista convençut, coneixent el problema d'una comunitat cultural sense marc polític institucional i lluitant per la seva supervivència, va entendre millor les lluites per la descolonització que va donar suport després de la Segona Guerra Mundial.
Joan-Lluís Prat no va deixar d'interessar-se per l'actualitat política i social, participant a les grans manifestacions de Perpinyà la tardor de 1995, i de nou l'any 2003. Durant dos o tres anys es va afiliar a ERC (Esquerra republicana sde Catalunya) , un partit històric sud-català que havia pres un gir decididament favorable a la independència de Catalunya i havia organitzat una “secció” a la Catalunya Nord (Pirineus Orientals). Tanmateix, durant una reunió autonòmica nord-catalana d'ERC, a finals del 2004 o principis del 2005, va criticar internament la seva línia política, acusant-la de ser, en el fons, una "antena" de Barcelona. En el procés, va comunicar la seva renúncia al partit.
Les seves intervencions rellevants, la seva falta d'arrogància, la seva calma, llevat que es tractés de la independència de Catalunya”, va assenyalar amb tendresa el seu amic Serge Latouche, va encantar el seu públic. També va poder interpretar les cançons de Brassens, rolling the r, un artista -“el macho estimat”, com ell l'anomenava-, a qui va dedicar diversos articles il·luminant l'obra del poeta amb una llum filosòfica. Els seus amics se'n van acomiadar el 16 de març de 2021 en una tarda de sol i tramuntana, acompanyats per les veus de Brassens (Brave Margot), Claude Marti (Le temps des cerfs, en occità) i Lluis Llach (Venim del Nord, Venim). del Sud, en català), i la versió jazz d'Au bois de mon cœur, cançó de Brassens. Va ser membre de les Associations des Amis de Robert Rius (que havia descobert tardàment) i de Joan Rous. Una Associació d'Amics de Joan-Lluís Prat es va constituir el gener de 2022, a Elne, amb l'objectiu, en particular, de publicar els seus textos.