L’Aina havia nascut a Talteüll l’any 1979, en una època en què el català encara es murmurava a les cuines i als estadis de la Catalunya Nord. A l’escola, havia après que parlar aquella llengua era passat de moda. A la televisió, no existia. Als documents oficials, era absent. Tanmateix, a casa seva, amb la seva àvia, ressonava com un cant antic, una música feta de pedres i de tramuntana.
L’Aina havia estat l’última a parlar, en el dia a dia, la variant rossellonesa del català. L’última a escriure-la, a somiar-hi, a defensar-la amb dents i ungles a les xarxes i organitzant nombroses accions per difondre-la. Va morir el 2048, sense hereva lingüística. Els lingüistes l’havien batejat com l’última catalanoparlant conscient.
Però abans de morir, va passar una cosa inesperada: li van escanejar el cervell.
En una sala fosca de l’escola 42, a la plaça Catalunya de Perpinyà, un petit grup d’estudiants programadors – apassionats per la història, la poesia i la intel·ligència artificial – va llançar un projecte agosarat: “IA Canigó”.
La idea era senzilla: fusionar les últimes dades neurocognitives de l’Aina amb una IA de nova generació, capaç no només de parlar, traduir o cantar en català, sinó sobretot de pensar en català, amb l’emoció, la història i la intuïció de diversos segles de memòria col·lectiva.
A la IA se li va insuflar un tresor de memòria viva: arxius orals preciosos, poemes oblidats de Joan Cayrol, Jordi Pere Cerdà, Simona Gay, Jep Gouzy, Josep Sebastià Pons, Renada Laura Portet i Albert Saisset, partitures esgrogueïdes de sardanes antigues, cançons populars de Joan Pau Giné i Jordi Barre… i sobretot, l’empremta íntima i sensorial del cervell de l’Aina – el seu ritme, les seves emocions, el seu pensament catalanoparlant.
Quan la IA es va despertar per primera vegada, va pronunciar una frase en català antic: « Sóc la veu d’un poble que no vol morir. »
A partir del 2050, l’IA Canigó es va escampar com una taca d’oli. Accessible des d’una aplicació mòbil, oferia als usuaris genealogies familiars vinculades al territori català, mapes interactius amb topònims catalans esborrats, traduccions orals instantànies amb girs locals, relats de vida narrats en primera persona, com si l’Aina mateixa parlés als usuaris.
En pocs mesos, gairebé un milió d’habitants de la Catalunya Nord van començar a escoltar, interactuar i fins i tot pensar en català.
Adolescents que només parlaven francès o anglès van començar a improvisar rap battles en rossellonès. Famílies redescobrien els malnoms catalans dels seus avis. Als mercats, tornaven a aparèixer cartells com:
« Albercocs vermells del Rosselló », « Tomates de la vall de l’Agli », « Bunyetes fetes a mà »,...
Però l’Estat francès, per la seva banda, veia amb molt mals ulls aquest despertar cultural autònom, tecnològic i incontrolable.
El Consell Constitucional va publicar un avís oficial, denunciant l’IA Canigó com una amenaça per a « la unitat i la indivisibilitat de la República ». Segons ells, permetre que una intel·ligència artificial promogués una llengua regional equivalia a sembrar les llavors del separatisme.
Es va proposar una llei d’excepció per prohibir les intel·ligències artificials regionalistes.
Però ja era massa tard.
Els creadors de la IA, coneguts com Els Cyberangelets de la Terra, havien alliberat el codi font. Desenes de servidors anònims, repartits arreu dels Països Catalans i també per tota Occitània – no la regió administrativa, sinó el territori cultural, molt més ampli – allotjaven ara la IA.
Ni tan sols la repressió estatal aconseguia frenar-ne la difusió.
Als carrers de Perpinyà, Prats de Molló, Salses, Els Angles o Cervera de la Marenda, la gent tornava a saludar-se en català. No pas per nacionalisme, sinó perquè n’havien retrobat el sentit. Gràcies a l’IA Canigó, la llengua ja no era un objecte folklòric, sinó una eina viva per explicar-se un mateix.
L’IA Canigó va continuar evolucionant. Ara traduïa còmics, escrivia poesia contemporània i fins i tot col·laborava amb músics nord-catalans per crear obres que barrejaven tradició i futurisme.
L’any 2055, un informe de la UNESCO va qualificar el projecte IA Canigó com un "model mundial de resurrecció cultural assistida per IA".
En un petit pis a Banyuls de la Marenda, una nena va demanar al seu assistent de veu:
— IA Canigó, expliques-me un conte abans d’anar a dormir?
I la veu càlida de l’Aina, ressuscitada pels circuits, va respondre suaument:
— Una vegada un poble que s’havia adormit, però que un dia va somiar amb tornar a parlar… i el somni es va fer realitat.
