Descripció
Gilbert Grau i Salvat (Elna, Rosselló 1922 - 1994) fou un polític independentista nord-català i federalista europeu, que denuncià el colonialisme francès i espanyol i reivindicà la reunificació dels Països Catalans així com el reconeixement internacional de Catalunya.
Biografia
El treball forçat al Servei del Treball Obligatori (STO) durant la Segona Guerra Mundial a Silèsia va ser per a ell una experiència traumatitzant que va enfortir la consciència de la seva catalanitat i el seu convenciment de no ser francès. El seu activisme català començà a final dels anys cinquanta.
A principi del 1958, sota la impulsió del dramaturg Esteve Albert i Corp i amb la contribució d'artistes i intel·lectuals com Jaume Lladó i Font, Pere Ponsich i el músic Jordi Barre (que també patí la cruel deportació del STO) que aleshores cantava en francès, els germans Grau constituïren a Elna un grup de teatre popular en català, el grup Pyrene. S'interpretaren algunes obres d'Esteve Albert i Corp, però sobretot el Pessebre Vivent del Rosselló. Gilbert Grau, succeint ràpidament al seu germà Roger Grau, n'esdevingué el director amb la finalitat que la joventut il·liberenca, mitjançant l'apropiació de la cultura autèntica, prengués consciència de la seva catalanitat.
El 1985, ell mateix remarcava, en un balanç d'activitats del Grup Pyrene el fet d'haver "fomentat amb la sempre entusiasta i patriòtica col·laboració d'E. Albert" trobades, celebracions, i la commemoració el 1966 del tercer Sínode del Concili d'Elna; com també d'haver permès el 1966, amb la participació i ajuda de l'il·liberenc Roger Campredon), una "Estada d'Orientació nacional" del Consell Nacional Català presidit per Josep-Maria Batista i Roca.
L'any 1967 organitzà una altra estada a Montoriol amb nacionalistes de Barcelona sobre "unitat i independència dels Països Catalans". En aquell balanç precisà que "de manera inconfusible la línia del seu combat nacionalista estava orientada cap a un reconeixement d'un territori estès a tota l'àrea dels Països Catalans de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar del Segura"; seguidament ho palesà amb la tria mateixa del lema de la seva acció política anys més tard, la frase del poeta Salvador Espriu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".
Grau, a partir del principi dels anys seixanta, multiplicà els contactes amb compatriotes de tots els Països Catalans, com Esteve Albert i Corp, Joan Ballester i Canals, del qual introduí i divulgà a la Catalunya del Nord els mapes de Països Catalans, amb exiliats com Joan Guiraud a Elna, Josep Maria Batista i Roca; mantingué una abundant correspondència particularment amb Jaume Planes i Pahissa, Guiu Sobiela-Caanitz i també amb eminents federalistes europeus com l'alemany Lutz Roemheld i el francès Guy Héraud.
Als anys seixanta Grau i el seu compatriota Josep Deloncle concretaren llurs reivindicacions polítiques mitjançant la creació del Comitè per a la Unió de les Dues Catalunyes el 1967, així com del Comitè per a l'Estatut Particular del Rosselló, actiu els anys 1968 i 1969. Grau i Deloncle foren ambdós els precursors del catalanisme polític a la segona meitat del segle xx a la Catalunya del Nord. Foren també els impulsors de la Flama del Canigó a l'altra banda de la serra de l'Albera a partir del 1966; en Grau en feu una eina de conscienciació nacional. Fundaren el 1972 l'Acció Regionalista Catalana (ARC). Paral·lelament, i en l'òptica del reconeixement europeu i internacional de la realitat nacional de Catalunya com a conjunt dels Països Catalans, Grau participà activament al Congrés de Verona de la Internacional Federalista de 1973 i el mateix any fundà el Partit Federalista Europeu de Catalunya (PFEC), del qual fou president. Es presentà doncs en nom de l'ARC/PFEC a les eleccions legislatives del 1973 a la circumscripció de Perpinyà-Ceret amb el Dr. Jean Pideil. El full de la campanya electoral redactat per Grau, el contingut del qual és molt dens, n'explicita fil per randa les raons i els objectius. D'una banda havien quedat defraudades les esperances d'uns deu mil nord-catalans d'obtenir un Estatut Particular el 1969. D'altra banda segons en Grau calia posar fi a la colonització de Montpeller que prenia el relleu de la de París patida des de tres-cents anys. Amb l'afirmació rotunda en negreta i majúscules 'SOM UN POBLE D'HOMES MAJORS I LLIURES' Grau reivindicava la creació de la 'REGIÓ AUTÒNOMA CATALANA' destacada de la totalitat del Llenguadoc, en aplicació de la llei del 5 de juliol de 1972, per tal d'assegurar un poder regional propi en vista a l'Europa de les Euro-Regions.
Constatant que el país era “víctima d'una falsa regionalització que no prenia en compte la seva especificitat, que la seva economia, la seva cultura, la seva llengua s'estaven morint”, Grau denuncià d'entrada la tutela de la prefectura “com si fóssim irresponsables i incapaços de ser mestres del nostre destí” i incità els Catalans i Catalanes de votar per mor de proclamar ben alt la voluntat de gestionar ells mateixos llurs afers i de posar fi al centralisme parisenc i montpellerenc, l'atur, l'emigració forçada, les angoixes dels hortolans, les implantacions comercials del capitalisme monopolista, les especulacions immobiliàries al territori, la liquidació del petit comerç, el xantatge a la industrialització, la presència massiva de l'armada, el menyspreu per a la llengua i cultura, etc.
Fou l'únic polític que reivindicà, mitjançant l'aplicació de la llei, la creació d'una regió autònoma separada del Llenguadoc amb institucions pròpies: una assemblea regional amb poders legislatius per tal de promoure l'autonomia dels municipis, el principi d'autogestió en les empreses, les implantacions d'indústries, la revalorització de l'agricultura, el desenvolupament de la llengua, etc. i també per mor de poder integrar–se a Europa com a Euro-regió. Volia aconseguir el reconeixement de la Regió Catalana com a circumscripció de base per l'elecció al Parlament Europeu al sufragi universal. Va obtenir 2.314 vots o sigui el 2,08% dels vots expressats, quasi el doble dels vots obtinguts per l'altre partit català, l'Esquerra Catalana dels Treballadors.
L'indefectible amic i col·laborador, lector assidu de premsa, també italiana, l'il·liberenc Joan Gensane que compartí amb ell les esperances d'una Catalunya alliberada i li donà suport, es presentà uns mesos més tard també en nom de l'ARC (PFE de Catalunya) a les eleccions cantonals del 1973. El full de campanya reitera rotundament les denúncies de la situació colonial, de les pràctiques polítiques mafioses locals exemplificades al cantó d'Argelers, i la defensa dels interessos del país. En va.
Els anys següents Grau mantingué els contactes epistolaris amb compatriotes catalans i federalistes europeus i pogué comptar amb la col·laboració del nord-català Pere Mateu. Intensificà l'intent d'implantació del PFEC (Països Catalans) al Principat de Catalunya. S'oposà a la reivindicació de l'estatut d'autonomia del 1932 que solia comparar al tango “un pas endavant, dos passos endarrere” i fou contrari el 1978 a l'adopció de la constitució espanyola. Reivindicà fins a la seva mort el dret inalienable del poble català a la independència, la reunificació dels Països Catalans i el reconeixement de Catalunya en el si d'una Europa federal.
Bibliografia
Aparells ideològics i consciència nacional - Estímuls i obstacles, L'A.R.C-P.E.F.C als anys setanta, Daniela Grau, Diploma d'Estudis Aprofundits d'Estudis Catalans, Universitat de Perpinyà.
(font: Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure)
Discurs de Joan GENSANE a les exèquies d'en Gilbert GRAU i SALVAT
(7 DE SETEMBRE DE 1994)
Distingits senyores i senyors,
Em pertoca la difícil tasca de recordar la persona que era Gilbert Grau i Salvat, mort a Elna dimecres set de setembre de 1994. Era fill de la plana pel seu pare S. GRAU i ROGER i tanmateix profundament arrelat a les terres aspres de les Garrotxes per la seva mare, M. SALVAT i MARTÍ.
En Gilbert GRAU va jugar un paper excepcional, obrint el pas a un concepte que havia quasi desaparegut de la vida col·lectiva a la Catalunya del Nord: l'afirmació de la identitat nacional catalana. D'una situació folklòrica va aixecar el fet català a un posicionament ideològic. Arguments genuïns i dinàmics van credibilitat a la seva visió.
Recordant la seva trajectòria cal esmentar en primer lloc les seves accions al nivell cultural comarcal com la creació, amb el seu germà Roger GRAU, del grup Pyrene gràcies a l'impuls de l'incansable patriota Esteve ALBERT i CORP, escriptor i home de teatre, que va encaminar també altres nordcatalans com en Roger CAMPRODON i en Jordi BARRE. Esteve ALBERT va muntar tres espectacles : «Pyrene» a Elna, «El pessebre vivent» al Tinell a Barcelona, a Tarragona, a l'Empordà i «La passió segons Sor Isabel de Villena» al Castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà. En Gilbert GRAU procurava que al jovent d'Elna prengués consciència de la seva pròpia identitat catalana, dignificant-la després de tres-cents anys d'aculturació francesa.
Els contactes privilegiats que tenia amb el senyor Josep Maria BATISTA i ROCA, professor al Trinity College de la Universitat de Cambridge, amic personal de Sir Selwin Lloyd, secretari del Foreign Office, li obrien unes fonts riquíssimes de reflexió.
Gilbert GRAU, sostenint Josep DELONCLE, Martí CASSANYS i el Cercle de Joves de Perpinyà, dirigit pels senyors IGLESIS i MAURY, va contribuir a l'eixamplament del concepte «Focs de Sant Joan - Flama del Canigó» aprofitant el missatge anyal del 23 de juny per difondre les seves conviccions al Principat, en ple franquisme. A més va treballar amb pic i pala durant cinc anys a la restauració de la Capella de Sant Llorenç del Mont a Argelers de la Marenda, que va salvar de l'enderrocament total. Després va iniciar el mateix tipus de treball al Priorat de Santa Maria del Vilar a Villalonga dels Monts dins el massís de l'Albera. La seva preocupació pel catalanisme, la va demostrar també organitzant «Diades comarcals» a Alenyà i Elna, trobades de joves, acampaments, participació a l'homenatge a Eiximenis a Elna... Cal esmentar a més la seva incansable activitat epistolària: dia rera dia intentava convèncer i moure els seus múltiples corresponsals per la causa catalana.
D'altra banda va sostenir el secretari del més gran agrupament cultural d'Europa, l'Òmnium Cultural amb els seus 25000 afiliats, en Jaume PLANES i PAHISSA que durant els anys negres del franquisme va potenciar la resistència cultural. Recordem la seva amistat i col·laboració amb en Joan BALLESTER i CANALS, el geopolític de la Llibreria Públia del carrer Consell de Cent, que creà els lemes «Entre tots ho farem tot» i «Catalunya de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó» que Gilbert GRAU contribuí a divulgar.
No podem descuidar la seva ajuda a desenes de joves refugiats que van transitar per la casa GRAU al Camí Reial a Elna durant els darrers anys del franquisme.
En el pla estrictament polític, militant primerament dins l'àmbit de l'Acció Regionalista Catalana al costat d'en Josep DELONCLE i d'altres com en Pau Roure, va anar tot seguit més enllà d'un plantejament autonomista amb la denominació P.F.E.C. (PP. CC.), Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans). D'aleshores ençà propugnà sense parar la reunificació dels cinc Països Catalans i llur independència en el marc d'una Europa Federal. En el si de l'E.F.P. Europäische Föderalistische Partei (Partit Federalista Europeu) tant al congrés de Ginebra com al de Verona va lluitar pel reconeixement de la secció catalana com a representant del conjunt dels Països Catalans — al marge dels dos estats opressors, França i Espanya — i va reclamar el dret inalienable del poble català a un destí polític propi.
Avui en dia el fet català ja no és més un somni, és una realitat indiscutible. Indicis del reconeixement internacional d'aquesta comunitat d'onze milions de catalans són, a hores d'ara, l'entrada a l'ONU d'Andorra el 1993, la nominació, com a president del Consell de les Regions d'Europa, del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi PUJOL i la del distingit Senyor Batlle de Barcelona, Pasqual Maragall com a president de l'Agrupació de les Grans Viles d'Europa.
Vaig tenir el plaer de fer costat a en G. GRAU durant tots aquests anys, donant-li ànims, viatjant amb ell per exemple fins a l'abadia milanesa de Vilboldone per veure l'abat exiliat Aureli ESCARRÉ just després de la visita que li havien fet el Canceller alemany ADENAUER i del cap del govern italià, el professor FANFANI. A Barcelona el maig del 1968, gràcies a la col·laboració d'en Josep PASCAL, vam obtenir que tres grans advocats constitucionals, nacionalistes catalans, Salvador CASANOVES, un dels fundadors de la Gran Enciclopèdia Catalana, Josep BENET i VERDE ALDEA, redactessin un projecte autonòmic per la Catalunya del Nord.
La trajectòria personal d'en Gilbert GRAU sembla així perpetuar el rol imprescindible de la vila d'Elna, on el pare de la Nació Catalana, l'abat Oliba, i el seu germà van concebre fa mil anys el moviment de Pau i Treva, iniciador del parlamentarisme català a Europa. Avui un ram de llorer portat de la Terra Alta per un amic seu — com a recordatori del gest que ell mateix féu durant molts anys a Toluges en motiu de la festa de Pau i Treva — l'acompanya en el seu darrer viatge.
Les idees d'en Gilbert GRAU, la seva política profètica, el seu paper capdavanter s'inscriuen ben bé dins la dinàmica pròpia de la comunitat il.liberenca : Elna - Illiberri, la Vila Nova per als ibers, la vila del renovament permanent.
J. GENSANE
Elna, 10 setembre de 1994
Discurs de Daniela Grau i Humbert, Elna (Catalunya del Nord)
al Fossar de les Moreres (11 de setembre de 2014)
En Gilbert Grau i Salvat, precursor del catalanisme polític al Nord, va fundar fa quaranta anys el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans); Catalunya era per a ell el conjunt dels nostres territoris; no propugnava el federalisme dins l’estat espanyol, sinó en una Europa respectuosa i integradora de totes les nacions. Grau volia aconseguir el reconeixement europeu d’una Catalunya confederada. Tal dia com aquest, el 1969, a les 12 de la nit, només sis patriotes es trobaven aquí al Fossar de les Moreres: Daniel López Bribian, Joan Ballester i Canals, el seu fill Ricard, Gilbert Grau, Nemesi Solà i Enric Borràs van cremar una còpia del decret de Nova Planta.
Manifestació 2014 : Vint anys sense Gilbert Grau
Senyores i Senyors,
Benvolguts Amics,
Enguany fa setenta anys que Julià Gual en presència de Joan Alavedra i de Pompeu Fabra inaugurava la llapida comemmorativa devant la qual estem avui presents. Setenta anys han passat i els catalans venen encara fidel inclinar-se devant aquest modest monument!
Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s’han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!
Vint anys sense Gilbert Grau
Fa vint anys, el 7 de setembre de 1994, moria a Elna a causa d´una aturada cardíaca als 72 anys Gilbert Grau i Salvat. Fill d’una antiga família d’empresaris il·liberencs, va ser un destacat activista catalanista i polític.
Com en Jordi Barre, Gilbert Grau ha viscut la deportació forçada a Alemanya pel Servei del Treball Obligatori. Aquesta experiència traumatitzant va enfortir la consciència de la seva catalanitat.
El 1959, Gilbert Grau i Jordi Barre col·laboren a l’obra teatral de l’Esteve Albert, Pyrene. Grau esdevé director del Grup Artístic i Cultural Pyrene d´Elna. Més tard, és un dels impulsors de la Flama del Canigó. Amb en Josep Deloncle en farà una eina de conscienciació nacional. La flama portada al Coll d’Ares el 1966 va llavors esdevenir el símbol d’unió dels Països Catalans.
Una cosa que s’ha una mica oblidat avui, Gilbert Grau amb la seva família van treballar durant cinc anys a la restauració de la Capella de Sant Llorenç del Mont a Argelers de la Marenda. La van salvar de l’enderrocament total. Va iniciar després el mateix treball al Priorat de Santa Maria del Vilar a Vilallonga dels Monts dins el massís de l’Albera.
Va organitzar «Diades comarcals» a Alenyà i Elna, trobades de joves i acampaments. La seva preocupació pel catalanisme es va també traduir per una intensa activitat corresponsal.
Al final dels anys seixanta, fa el pas entre el catalanisme cultural i nacionalisme català. Manté contactes contactes amb destacats personatges del Principat els anys posteriors a les guerres. El 1967, fundà el Comité pour l’Union des Deux Catalognes, moviment semi-clandestí. Sabem ara que va ser denunciat per això a la policia francesa (i de retruc, espanyola) per un cert Josep Tarradellas…
Durant els darrers anys del regim franquista, desenes de joves refugiats van passar «Ca’ls Grau» a Elna al Camí Reial. Aquesta casa era un dels vivers de la identitat catalana de la nostra regió.
Entre 1968 i 1969, anima el Comitè per a l’Estatut Particular del Rosselló gairebé contra tots els polítics de la regió.
Davant el fracàs del Comitè, crea el 1972 l’Acció Regionalista Catalana (ARC), una organització política regionalista. Amb un altre grup, l’Esquerra Catalana dels Treballadors, l’ARC és històricament el primer partit autòcton a la Catalunya del Nord.
Els 16 i 17 de novembre de 1973, participà activament al congrés de de la Internacional Federalista europea a Verona. Invità el PFE a prendre consciència del fet català, insistint sobre l’aport cultural extraordinari de Catalunya a Europa. Seguidament fonda i presidí el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països catalans (PFEC) que reivindicava el dret inalienable del poble català a un destí polític propi i la unitat dels Països Catalans en el marc d´una Europa federal.
És presenta a les eleccions de 1973 pel parlament francès amb l’ARC i el PFEC al districte de Perpinyà-Ceret per obtenir una autonomia pel Rosselló fora de la Regió administrativa del Llenguadoc imposada per París. Va obtenir 2 314 vots, sigui 2 %.
Tota la seva activitat militant es va parar bruscament seguidament a una greu malaltia.
Fa alguns mesos, hem tingut la desagradable sorpresa de llegir una noticia biogràfica al propòsit seu que ens ha deixat molt perplex…
Encara avui queden gent obnubilats per una visió jacobina del món, una Weltanschauung maniquea i absurda. Com a patriotes, tenim el deure de contestar a les elucubracions d’aquests individus i restablir la veritat.
El paper històric d’en Gilbert Grau a la Catalunya del Nord va ser excepcional. Contra una situació folklòrica nostàlgica va clarament i públicament afirmar la identitat nacional catalana.
La seva lluita s’escriu dins el context de les preses de consciència nacionalitàries de la seva època al marge dels partits francesos pretesament progressistes, tapadores ideològiques del xovinisme francès. En Gilbert Grau era realment un esperit lliure denunciant sense complexe els mites del jacobinisme francès de dreta o d’esquerra.
Va continuar l’obra encetada per l’Alfons Mias abans guerra. Per Mias, el pan-catalanisme era purament sentimental, cultural i apolític. Amb Gilbert Grau hem entrat dins l’era d’un nacionalisme català modern i polític. Podem dir que va ser el primer nacionalista de l’època moderna a la Catalunya del Nord.
Joan-Pere Pujol 18 d’octubre de 2014
Missatge d’en Pere Mateu (17 d’octubre de 2014)
Autoritats, Companyes, Companys,
Aquest 18 d’octubre hi ha varis actes i encontres, que fan que no puc ser present a l’homenatge a Gilbert GRAU.
M’hauria força agradat ser-hi present ja que Gilbert GRAU a estat el meu mestre en el catalanisme actiu. És gràcies a ell que vaig descobrir tot un món desconegut de la lluita cultural i política en defensa dels nostres valors catalans, gràcies a ell que vaig ser curiós de la nostra història arraconada, gràcies a ell que vaig ensenyar-me sol i lluny del país la nostra llengua.
És també gràcies a Gilbert GRAU que vaig tenir el vehement desig d’implicar-me en el nacionalisme polític català.
Si no s’ha dit, recordaré que a la seva casa tota la seva familia participava de les activats i que és el Gilbert GRAU que va fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya – Països Catalans.
Sí! Gilbert no he res descuidat. T’agraeixo tot el que m’has ensenyat i saludo un patriota que tenia una gran i clara visió de Catalunya i Europa.
Missatge del Foment 11 de Setembre
Fidelíssima Vila de Perpinyà, 15 d’octubre del 2014
El Foment s’adhereix Companys i al malaguanyat patriota rossellonés Gilbert Grau, actes convocats per l’associació Alfons Mías.
Companys ha mort pel país. Amb la independència que havia proclamat i que tan anhelava. farem enfi la revisió de la mascarada de procès que el va condemnar a mort i que els actuals successors de Franco s’han negat fins avui a fer. Aleshores, però només aleshores, el President-màrtir descansarà en pau. És un encert d’associar enguany Gilbert Grau a aquesta commemoració. En un moment on els patriotes catalans rossellonesos es podien comptar amb els dits d’una sola mà, Gilbert fou un capdavanter de la resistència a l’assimilació francesa. Ja als anys 60 del segle passat havia denunciat el sistema de tipus colonial que nos aixafava. Gilbert era de la fusta del President-màrtir i va lluitar tota la seva vida per la dignitat de la seva terra. L’un i l’altre són exemples dignes de recordar. Visca el Rosselló, visca Catalunya, visquin els Països Catalans!
Miquel Mayol