Descripció

Una afirmació cultural a través del nom de les festes

A la Catalunya Nord, cada vegada més municipis fan una tria clara i significativa: anomenar les festes catalanes en la seva llengua original, és a dir, en català. Així, als cartells municipals i associatius apareixen noms com "Festa Major", "Sant Jordi" o "Sant Joan", en comptes de "fête patronale", "place Saint-Georges" o "Saint-Jean".

Aquest simple gest lingüístic no és trivial: afirma l’identitat catalana del territori nord-català i el diferencia de l’uniformització cultural que sovint predomina a França. Perquè sí, reivindicar la cultura catalana és avui un valor afegit per als municipis, tant a nivell patrimonial com turístic.

 

Una llengua menys parlada, però no abandonada

Tot i que el català es parla menys avui a la Catalunya Nord que fa unes dècades, encara és viu i mantingut per nombrosos actors locals. Alguns municipis van més enllà i financen cursos de català per a infants i adults.

És en aquest esperit que s’inscriu la crida de l’associació Els Angelets de la Terra, que demana a tots els ajuntaments que encara no ho fan que respectin la denominació original d’aquestes festes catalanes. Tal com diuen: « La Sant Joan es celebra a la Catalunya Nord, la Saint-Jean és a París. »

 

Una lluita per la visibilitat (i la intel·ligència col·lectiva)

Massa sovint, els cartells encara són un 99% en francès, amb una petita menció en català. Però seria injust pensar que la població local no entén quatre paraules en català. Al contrari, cartells bilingües – o fins i tot majoritàriament en català – podrien ser percebuts com un gest de dignitat i orgull local, i no pas com un problema de comprensió.

 

Una cultura catalana per reivindicar en tota la seva riquesa

Per descomptat, dir-ne "Sant Joan" no n’hi ha prou. Caldria que les festes anessin acompanyades d’elements culturals coherents com ara:

  • concerts de grups musicals catalans,

  • sardanes i danses tradicionals,

  • parades lingüístiques,

  • exposicions o tallers sobre la llengua i la història del territori.

Però tot arribarà: el primer pas és no renunciar a la llengua catalana en l’espai públic. Anomenar les nostres festes pel seu nom autèntic ja és defensar una memòria, una identitat i un territori.

 

No es tracta d’un caprici identitari, ni d’un rebuig al francès. Es tracta simplement de respecte, de transmissió, i de preservar una cultura mil·lenària arrelada entre mar i muntanya. La Catalunya Nord no és folklore, és una terra viva, i la llengua n’és el cor bategant.