Les paraules de Laurent Labit, entrenador de la USAP, en aquest final de temporada ressonen molt més enllà del rugbi. Quan declara: « Veig que aquí hi ha coses a fer, hi ha gent que empeny darrere nostre. No conec gaires llocs on, en aquest moment de la temporada, amb tot el que hem viscut, equips juguin davant d’estadis plens amb un ambient increïble », descriu un estat d’esperit profundament arrelat en aquest tros de Catalunya, al nord de les Alberes. Els nostres responsables polítics i institucionals haurien d’inspirar-se en aquesta visió positiva per proposar un projecte de futur per al departament. Però, per fer-ho, primer caldria que hi creguessin sincerament.
L’entusiasme que envolta la USAP no és el d’un simple públic consumidor d’espectacle esportiu. Darrere l’equip hi ha un poble que es reconeix en la seva història, en les seves lluites, en les seves dificultats i en la seva capacitat de no rendir-se mai. La USAP s’ha convertit, al llarg de les generacions, en un dels pocs espais on els catalans del nord encara es poden veure com una comunitat que comparteix una mateixa memòria i un mateix destí.
Des del Tractat dels Pirineus de 1659, el nostre territori ha conegut nombroses proves. Separada de la resta de Catalunya, Catalunya Nord ha patit les conseqüències del seu allunyament dels grans centres de decisió. Les crisis econòmiques s’han succeït, els llocs de treball industrials han desaparegut gairebé del tot, la pobresa s’ha instal·lat en moltes famílies i, des de fa dècades, les noves generacions s’han vist obligades a marxar per trobar en altres llocs les oportunitats que no trobaven aquí. Des de fa segles, són forces vives, talents, emprenedors i estudiants els qui han hagut d’exiliar-se cap a altres horitzons. És tot un símbol que la USAP i els Dragons Catalans ofereixin als joves la possibilitat de jugar al més alt nivell sense haver de marxar del país.
Malgrat les dificultats acumulades al llarg del temps en aquest territori castigat i massa sovint invisibilitzat, hi ha alguna cosa que perdura: aquesta capacitat de continuar creient en el futur. Aquesta convicció que el territori val més que la imatge de perifèria oblidada a la qual alguns voldrien reduir-lo. Aquesta voluntat de construir, transmetre i crear.
Això és precisament el que revela l’ambient de l’estadi Aimé Giral. Malgrat les temporades difícils, malgrat les incerteses esportives, les graderies continuen plenes. Els aficionats continuen cantant i continuen creient-hi. Continuen empenyent darrere el seu equip perquè saben que el rugbi és només una part d’una història més gran: la d’un poble català que es nega a abaixar els braços.
Quan Laurent Labit afirma: « Tots esperem tenir un desenllaç positiu per tornar a començar un nou projecte al Top 14 », aquesta frase podria ser assumida per tots els catalans del nord. Nosaltres també hem d’esperar un desenllaç positiu per al nostre territori. Nosaltres també hem de preparar un nou projecte.
Aquest projecte comença, potser, per una afirmació més clara de la nostra identitat col·lectiva. El nom actual de « Pirineus Orientals » és una denominació administrativa que no diu res de la història, de la cultura ni de la realitat humana d’aquest territori. En canvi, el nom de « Pirineus Catalans » afirmaria clarament allò que som i allò que ens uneix a l’espai català en el seu conjunt.
Canviar de nom no resoldria per si sol les dificultats econòmiques i socials. Però permetria obrir una nova pàgina, retornar confiança i visibilitat a un territori que ha de deixar de percebre’s com una perifèria per tornar a esdevenir un espai de projectes.
Aquesta nova etapa podria recolzar-se en el desenvolupament de veritables cooperacions transfrontereres. Una cambra de comerç transfronterera que reunís els actors econòmics del nord i del sud de Catalunya permetria valorar millor les complementarietats existents. Els Angelets de la Terra han convidat la Cambra de Comerç Transfronterera Basca i la Cambra de Comerç i Indústria de Baiona perquè presentin la seva experiència el dissabte 27 de juny, a les 9 del matí, a la CCI de Perpinyà, en el marc de la 7a Trobada Sense Fronteres.
En una segona etapa, la creació d’una comunitat de municipis transfronterera podria donar també una traducció institucional a una realitat geogràfica, cultural i econòmica que ja existeix a banda i banda de la frontera. Heus aquí una visió de futur ambiciosa per al nostre territori. Els catalans han de debatre, confrontar idees i trobar el millor camí possible, però no poden quedar-se amb els braços plegats.
Els bascos han demostrat des de fa temps que aquestes cooperacions són possibles. Ells també viuen una realitat fronterera comparable a la nostra. Ells també han entès que la frontera política no ha d’impedir la construcció de projectes comuns al servei del desenvolupament del territori transfronterer.
El poble català del nord també posseeix una força que cal saber despertar. L’entusiasme que acompanya la USAP n’és la prova cada cap de setmana. Darrere els cants, les banderes i les graderies plenes hi ha una idea molt senzilla: malgrat les dificultats, malgrat els fracassos, malgrat l’adversitat, el futur mai no està escrit per endavant.
Com l’equip de la USAP, Catalunya Nord ha de creure en la seva capacitat de redreçar-se. Com la USAP, s’ha de recolzar en aquells que empenyen darrere seu. I com la USAP, s’ha de donar l’ambició d’un nou projecte.
Perquè, al capdavall, la lliçó que ens donen els aficionats catalans no és només esportiva: és també política, econòmica i cultural. Ens recorda que un poble que continua creient en ell mateix ja posseeix la primera condició indispensable per al seu renaixement.
