Quan parlem de llengua i de catalanitat a la Catalunya Nord i a la Catalunya Sud, parlem de dues realitats diferents. D’ença el 1659, no es poden mirar aquestes dues realitats amb les mateixes ulleres si no volem generar malentesos o, fins i tot, conflictes.
Fa poc, una persona ens comentava que cada vegada que passa la frontera li parlen en castellà a la Catalunya Nord: en càmpings, en llocs turístics on fins i tot la retolació en català és absent. És una realitat que ningú pot negar, però que els nord-catalans sentim massa vegades aquest argumentari com un retret vingut del Sud de l'Albera.
Cal tenir present d’on venim i en quin context vivim, tant els uns com els altres. França tampoc és el paradís que us han venut. A Catalunya Nord, la llengua catalana està prohibida per llei des de fa 326 anys. La majoria de la població actual —més del 50 %— no hi ha nascut, i entre els que hi han nascut, pocs tenen arrels catalanes a casa.
L’educació en català és mínima: només un 6 % d’alumnat en ensenyament bilingüe i un 1 % en immersió, i això des de fa molt pocs anys. Abans del 1976 i la creació de la Bressola hi havia un 0% de català a les escoles. Fins i tot pegaven els alumnes que parlaven català! Ara, el castellà és primera o segona llengua estrangera en tots els centres. El català també és identificat com una llengua estrangera !
Els mitjans de comunicació? Quinze minuts de català a la tercera cadena de televisió, i prou. L’administració? Prohibit parlar català fins i tot en els plens municipals. Els partits polítics? Tots parisencs, com les televisions, com el marc legal que ens ofega la llengua.
En canvi, quan nosaltres anem a la Catalunya Sud, trobem una realitat aparentment oposada: educació en català, mitjans públics en català, una administració pròpia que reconeix la llengua, partits catalanistes, institucions que la promouen… I, malgrat tot, la gent es comunica majoritàriament en castellà, fora de les zones menys poblades on encara el català té una normalitat. I això també ens sorprèn.
Ens podria semblar un “despropòsit” com ens ho va escriure aquest quan es refereix al la Catalunya Nord. Podríem pensar igual que als sud-catalans amb allò que veuen quan travessen l'Albera. La pregunta, aleshores, és: què fem? Donem lliçons els uns als altres? Ens jutgem mútuament sense comprendre la situació de cadascú? La resposta hauria de ser clara: no!
Des de la Catalunya Sud es demana sovint als nord-catalans una coherència que és difícil d’assolir quan no tenim les eines que vosaltres sí que teniu. I que sovint doneu per descomptades, tot queixant-vos (amb rao) de no tenir-ne prou. Poseu-vos en la nostre pell una miqueta. Per això, quan veniu a la Catalunya Nord, és important treure’s les ulleres sud-catalanes i fer l’esforç d’entendre una realitat i unes problemàtiques que no són les vostres. Heu de fer la mateixa cosa quan aneu al País Valencià i a les Illes Balears.
No es pot exigir el mateix a qui ha viscut 326 anys de prohibicions i assimilació, sense escola, sense mitjans, sense administració catalana, en un territori sinistrat, ofegat economicament i amb una població majoritàriament vinguda de fora. També teniu aquest problema amb la immigració castellano parlant, clar. Però nosaltres no tenim cap "eines catalanes" per integrar aquesta gent.
Venir al Nord i donar lliçons, venir amb prejudicis o exigir una catalanitat que no es pot expressar en les mateixes condicions, és injust. I, sobretot, és contraproduent: si nosaltres ens tractem així entre catalans, reforcem la frontera que ens van imposar. I hi perdem tots.
El que necessitem és respecte mutu, complicitat i consciència que la catalanitat del Nord té una forma pròpia, adaptada a un context duríssim. S'ha de valorar no menysprear. El menyspreu ja ens ve de París, com vosaltres us ve de Madrid. També teniu les vostres contradiccions i reptes, que nosaltres també veiem quan baixem.
Només si ens escoltem i ens entenem podrem reconstruir, de veritat, allò que la frontera ha trencat.
Visca Catalunya (tota)!
