El catalanisme no es limita a la defensa d’una llengua o d’una identitat: és també la construcció, a través d’elles, d’una comunitat amb un mateix destí tan àmplia com sigui possible al voltant del que ens uneix. És cercar a afavorir el benestar de totes les persones que tenen un vincle afectiu amb Catalunya, reunint-les al voltant d’un projecte comú. És explicar clarament en què consisteix aquest projecte i per què és essencial fonamentar-lo compartint una identitat, una cultura i una llengua seculars, arrelades en un territori que supera les fronteres estatals i s’inscriu en una Europa transfronterera — com en el cas dels bascos o dels alsacians.
El catalanisme és, doncs, un projecte polític de ple dret, una eina de cohesió social útil i necessària. Per poder explicar-lo, primer cal haver-lo entès, analitzat i pensat amb lucidesa i pragmatisme. El camí és complex, sobretot perquè no és senzill construire-se com a català en dos Estats que mai no han respectat plenament aquesta identitat i que fins i tot sovint l’han reprimida. Encara avui, una part de la propaganda espanyola intenta fer creure que els catalans maltractarien els espanyols i la seva llengua, alimentant així l’incomprensió i, de vegades, l’odi.
A la Catalunya Nord, alguns han d’entendre que la llengua catalana és indissociable de l’identitat i de la cultura. Encara que hagis crescuts en un context en què el català ha estat debilitat, mai no és massa tard per retrobar aquesta identitat en la seva totalitat i refusar ser reduït a un simple «folklore de postal per a turistes», encara que això requereixi grans esforços. És un procés individual exigent, però profundament gratificant i estructurant. Això passa per la reconstrucció de lligams personals i col·lectius amb la Catalunya Sud. No és anormal que, per a un rossellonès, Girona o Barcelona semblin més lluny que París. Les polítiques públiques han d’afavorir aquest procés.
A la Catalunya Sud, és igualment essencial entendre que una Catalunya que es vol més que una simple regió administrativa espanyola no es pot permetre d’excloure la Catalunya Nord denigrant els nord-catalans sota el pretext que han perdut la llengua, i amb ella una part important de la seva identitat. La Catalunya Nord no és una terra buida ni una terra promesa: ja hi viuen catalans, encara que no s’assemblin exactament als catalans del Sud. No reconèixer mútuament la nostra catalanitat en la seva diversitat és destructiu. És reproduir entre catalans allò que uns i altres patim des de fa anys. És contrari a la idea mateixa d’una comunitat oberta, solidària, conscient de la seva història i capaç de depassar les fronteres dels Estats-nacions. Això impedeix retrobar-nos, i, per tant, crear de nou ponts i avançar plegats. I per a això, no és necessari esperar la independència de la Catalunya Sud: només cal la voluntat de trobar-se, de comprendre’s i de desenvolupar projectes comuns. Observem el que creen els bascos o els alsacians: equivalents de comunitats de municipis transfrontereres, cambres de comerç transfrontereres, escoles transfrontereres...
Hem d’aprendre a conèixer-nos i esborrar la frontera mental: molts catalans del Sud obliden o desconeixen el fet que els nord-catalans han patit una realitat sociolingüística i econòmica molt diferent des de fa més de tres segles i mig, i viceversa. En un primer temps, la llengua hi ha estat afeblida no pas per rebuig intern, sinó per polítiques d’assimilació profundes dutes a terme durant diverses generacions. El resultat no és una pèrdua voluntària: és una ferida deguda a la història. I una ferida no es guareix negant-la o transformant-la en retret. Això requereix temps. Com es pot constatar, en més de trenta anys després del Tractat de Schengen, tenim només únic projecte transfronterer d’envergadura l’hospital de Puigcerdà. Cal actuar ara, inspirant-nos en el que han construït altres territoris sense Estat, equivalents a Catalunya.
Si el catalanisme vol esdevenir un projecte polític sòlid i creïble, ha d’integrar el respecte mutu i la comprensió dels recorreguts diferenciats a cada costat de la frontera. No es pot defensar Catalunya sense defensar tots els catalans — del Nord com del Sud, catalanoparlants com no catalanoparlants, d’origen com nous catalans. El que importa és la voluntat de participar en una comunitat cultural i política comuna, de reconstruir plegats allò que ha estat fragmentat. Això no significa oposar-se a França o a Espanya, ni tallar lligams amb la resta d’Europa; ben al contrari, representa una obertura cap al continent, un desencaixament necessari — especialment per als nord-catalans, que sempre han estat oblidats per l’Estat francès, i per als sud-catalans, que voldrien ser més que una simple regió d’Espanya.
El futur del catalanisme, i per tant de Catalunya, depèn d’aquesta capacitat de reunir en comptes de dividir. Hem de depassar les caricatures: el nord-català que hauria «renunciat» a la llengua, o el sud-català «donador de lliçons». Aquestes representacions no serveixen ni la llengua, ni l’identitat, ni el poble català en el seu conjunt.
La qüestió és més profunda: entendre que la llengua catalana no és només un mitjà de comunicació, sinó un dels principals vectors d’un projecte col·lectiu. Porta una manera de comprendre el món, una forma de solidaritat, una relació amb el territori. Contràriament al que us han fet creure: «ser català és ser ciutadà del món» tant com qualsevol altra identitat. Cadascú, a més, pot reivindicar diverses identitats: la de la mare, la del pare, la del lloc on ha nascut, la del lloc on s’ha establert, etc. En canvi, renegar de la pròpia identitat — la dels avantpassats o la de tots aquells que han modelat aquest territori des de fa mil anys — és trobar-se bloquejat en el temps i l’espai, deixar un buit interior. Defensar el dret dels tibetans, dels palestins o dels kurds a existir com a poble i refusar aquest dret als catalans és incoherència, o fins i tot mala fe absoluta.
Els nord-catalans poden avui retrobar aquesta dimensió de ciutadania catalana (que pot afegir-se a la ciutadania francesa) assumint la seva història i construint un catalanisme més inclusiu, més generós, més ambiciós que aquell que durant massa temps ha estat confiscat per un microcosmos — allò que alguns anomenen, de vegades amb raó, la «secta catalanista». No analitzarem aquí els danys causats per aquells que podríem qualificar de «catalanistes alimentaris», que defensen un monopoli del catalanisme al servei d’interessos personals. Tanmateix, un renaixement és visible, amb els Angelets de la Terra i els nombrosos artistes, electes i actors econòmics que donen suport i participen en els projectes que proposen. Els Angelets no han inventat res: són simplement l’espurna que fissura unes comportes posades en lloc pels mateixos catalanistes, de vegades de manera inconscient.
El catalanisme s’ha d’explicar no com una nostàlgia o un llegat polsós, sinó com un camí de futur. Un model en què l’identitat cultural i lingüística es converteix en una eina per construir projectes que milloraran la vida de la comunitat, reforçaran els vincles socials, dinamitzaran l’educació, l’economia, la creació artística, la participació ciutadana, i esborraran les fronteres — cicatrius de la història — dins d’una Europa més democràtica, de pobles i regions solidàries, que hem de construir plegats en lloc de recular tancant-nos en nosaltres mateixos. No es tracta de copiar el Sud ni de substituir París per Barcelona. Es tracta d’emancipar-se, de prendre les regnes i de construir un projecte ambiciós i transfronterer.
Construir plegats una Catalunya que reconegui totes les seves components significa afirmar que tothom és tingut en compte: catalans del Nord o del Sud, d’origen o d’adopció, catalanoparlants o desitjosos d’aprendre la llengua i defensar-la. És fer del catalanisme un projecte atractiu per a la nostra joventut: un projecte on l’identitat no és un mur, sinó un pont — una porta dels Països Catalans oberta cap a l’Occitània cultural i cap a totes les altres identitats de França, d’Espanya i d’Europa que constitueixen el nostre patrimoni comú. És la nostra riquesa i la nostra força per resistir i existir en un món cada vegada més uniformitzat, cada vegada més exposat als conflictes. Tenir arrels — o construir-se’n — és ser més sòlid, més arrelat individualment i col·lectivament. I és exactament el que necessiten les generacions futures: tenir punts de referència sobre els quals construir-se. Fer taula rasa del que ens han transmès els nostres pares i avis és un perill per al futur.
